Sota l'abric de la vela major
Creuant els esculls amb la llum de la lluna
Sota el cel de tardor
Intentes refugiar-te al foc del glaç de l'Àrtic que mai has conegut
Creuant els mars en silenci
Lliurat a les cordes congelades que t’aferren a la vida
Pels els pocs somriures que et queden en aquest Mon
Em pregunto si el nord existeix i si t’acollirà.
Tots els senyals sagnen vessant colors roents
Sembla que restes tranquil dormint al llit de l'oceà
A la deriva en els mars buits
Pels pocs alès de vida vas cremant
Hauria de plorar ja per tu?
Àngels Foscos em segueixen
Visc en un mar que no coneix cap Déu
On les muntanyes tenen una caiguda sense fi
Què és veritat? Que sents realment?
De vegades no puc mirar-te a la cara,
Les estrelles semblen perdre el seu lloc
Que hauria de fer per tu?
Què vols a mi?
I què em vols dir, que puc sentir?
Saps que t’he estimat a la meva manera
Per què? Per què no hauria de plorar per tu?