Els canvis són sempre purificadors. La gent que té por de canviar
acaba emmalaltint. Te n'adones de la inconsistència de tot plegat
quan et prens la vida com un camí de pas, com una sendera que
mena a tu mateix a trevés de les experiències i les trobades humanes.
Cada persona ens ensenya quelcom, fins i tot les que ens fan plorar.
Buidem la motxilla i omplim el cor. Hem après que totes les
conclusions són provisionals i que contradir-se és inevitable i humà.
No som previsibles, ni falta que fa. No som convencionals, ni ganes.
No som allò que els altres esperàvem que fóssim... I què?
Cada dia que passa ens agradem més a nosaltres mateixos?
... són els canvis... i com sobrevivents... hem d'asumir-los...
Joan, m'has fet recordar aquest genial tema...
http://www.youtube.com/watch?v=kyWvo_I0bbw
Sí, tothom diu que els canvis sempre són a fi de bé...
Però buf com costa!!
I la clau, com dieu, és agradar-nos cada dia una mica més a nosaltres mateixos.
Però buf com costa!!
Gràcies per la reflexió! Una abraçada
La por al canvi, la incertesa de no ser coneixedors del que passarà és inevitable; forma part de la conducta humana.
Però això no treu que no tinguem el deure (amb nosaltres mateixos) d’enfrontar-nos-hi.
Reconec que jo no m’hi encaro tot el sovint que hauria de fer-ho. Però quan ho faig, independentment de que em surti bé o malament, no sé si m’agradaré més o menys, però sí que et puc dir que em sento orgullosa de mi mateixa per haver-ho intentat.
I és que la majoria de canvis acostumen a ser positius. Tot és qüestió de VALOR.
I sí, per sort cada dia em trobo míllor en la meva pell. Es extrany, ja ho sé, però molts dies quan estic arreglada per sortir de casa , em miro all mirall i m'agrada la imatge que em retorna . No sé ben bé si es que ja m'he fet amiga de mi mateixa o bé perqué els canvis m'afavoreixen.