| |
Amants
 dijous 14/juny/2012 - 09:27  1673  4
De vegades tot canvia; així, de cop.
Sense poder-ho preveure, sense voler-ho i sense avisos de cap tipus. I el que abans tenies plenament assumit, ja fos en positiu o no, comença a trontollar. I comencen els dubtes. I comencen els "... i si...", tots aquells condicionals que et poden fer veure la vida de color de rosa, o que et poden fer venir ganes d'arrencar-te la pell amb les ungles.
Jo tenia les coses molt clares. Tenia...
Sabia que aquella aventura era una mala passada pel meu xicot, que no s'ho mereixia. Però com que tot plegat no era més que un joc, feia veure que no hi veia, que no m'importava. Donat que la meva relació de parella feia mesos que estava en punt mort, que no avançava, que no retrocedia, i la passió i la vivacitat de l'amor havia minvat donant pas a la tranquil·litat, a la companyia i a l'estabilitat, vaig creure que aquells quatre missatges picarons serien divertits. De fet, ho van ser. Uns dies més tard els missatges es van convertir en frases pronunciades sense gaire timidesa amb intencionalitat coqueta, amb un café pel mig. El meu cap començava a tenir aquell noi massa present, massa sovint, massa profund.
Fins que un bon dia, tot va esclatar dins meu, tot es va tornar un huracà que removia les entranyes, tot va ser regirat: els principis, les precaucions, el deure, el poder, el voler, el desig i la virtut. I tot es va convertir en una (per)versió gens light dels somnis més agosarats.
El seu cos calent m'aferrava amb força i els seus braços prims no em deixaven anar; jo tampoc ho volia... El sexe amb ell es va convertir en necessitat, i als petons humits enmig del reguitzell de llençols i suor s'hi van afegir uns altres de tendres entre els asssalts d'aquesta lluita deliciosa. Més tard vam incorporar les abraçades, i allò que era una aventura boja, adolescent si es vol, carnal, pur desig, va fer nèxer una altra cosa més complexa. L'estimava.
Allò ja no era un joc. Les nostres trobades cada vegada eren més freqüents, i cada cop compartíem més coses. Ara una pel·lícula abraçats al sofà. Ara una recepta per fer-nos un sopar per llepar-se'n els dits. Ara un passeig per la platja, a l'hora de la fosca, d'una localitat veïna... tot esquitxat de petons, abraçades i el sexe més intens, brutal i passional que mai havia viscut. No, allò ja no era un joc.
De mentres, el meu xicot no s'olorava res, les converses amb ell eren les de sempre i , tot i que fèiem l'amor menys sovint i de manera més rutinària, cap dels dos no vam fer cap menció sobre el tema. Cada cop que el veia em sentia una puta. Una persona vil, que no mereixia l'amor i les atencions que ell em professsava, ni ell els petons falsos i esquerps que jo li feia. Me l'estimava. Molt. Però ja no era allò que més m'estimava en el món, ni el futur pare dels meus fills, ni qui em faria costat en els anys que em restessin de vida. Ara ja només era ell, el de sempre, el que estava allà a prop meu, el que ja em coneixia els costums i les manies i les respectava, més o menys, amb ressignació.
Però no era el número u.
Perquè l'u era l'altre, el que em tornava boja, el que m'havia fet jugar, fins a perdre. I perdre és allò que més odio en aquesta vida.
L'altre em demanava més: més temps, més atenció, més sexe, més petons, més carícies, més comprensió... i jo volia donar-li tot el que ell em demanés. I moltes més coses que no calia demanar perquè em sortia de dins de donar-li. Per veure'l somriure feliç. Per veure aquells llavis, que ja em coneixien tota, contents.
Però no ho podia donar tot. Ho volia, però no podia. Perque tenia altres obligacions que m'ho impedien, altres compromisos que m'atenallaven. Amb la feina, amb les amigues, amb mi mateixa, amb el meu xicot oficial que , tot i fer-li unes banyes com una catedral, me l'estimava, me l'estimo.
I per això, un dia qualsevol li vaig dir: "Escolta, carinyo, hem de parlar..." i no ho vam fer. Entre llàgrimes i esgarips li vaig fer entendre, o almenys ho vaig intentar, que res ja no era el mateix, ni ell, no jo, ni l'altre... que necessitava una nova vida, una nova il·lusió, un nou repte, quelcom que em fes tornar a sentir viva.
Quatre anys més tard, la sensació és la mateixa, però els personatges no, han canviat: l'amant va passar ser l'oficial, l'aburrit, el prevsible. I n'ha aparegut un de nou, a qui desitjo com no havia desitjat mai a ningú, que em torna boja. que em provoca mil orgasmes escandalosos.
Només desitjo que no n'aparagui mai més cap altre...
|
Contactes
Registra´t
