La qualitat d’aquest amor és com un saxo a les dues de la matinada
quan un retorna de l’hospital de veure un amic malalt
ja no hi ha cantons ni pluja ni música on descansar de l’espant
La plenitud d’aquest amor
és com aqueixa persistència del saxo queixant-se enmig de les ruïnes
un lament sencer
on la bellesa fuig amb peus ensagnats
L’ombrívol d’aquest amor
es que algú l’arreplegà del rostre de dones antigues
dones estimades i perdudes
perquè li feia falta tots els nivells del desig perquè el saxo sonara
als cossos
cosira amb agulles de plata la dimensió de la tristesa
L’espavent d’aquest amor
és que no coneix la mort
ni suplica per les seues penes
i un es mira les ungles i es demana d’on aquest amor
si en el temps d’un saxo dolent
o de penes en la fugaç i fosca melodia
El cendrós d’aquest amor
és que no es pinta els llavis amb pètals de rosa
ni es vist amb colors brillants
és com un gos abandonat pels racons
gemecant de tant desempar
i un sent que ha d’acaronar-lo
abans que fuja travessant les parets
duent-se la música i la glòria del dia
i el dia de demà
a gosades que llostrejat amb el seu sol i els seus gladiols roigs
L’estrany d’aquest amor és que just ahir
es barallava en octubre amb les feroces lilàs i els llangardaixos
i hui mira com demanant perdó
un so agut, malmès
però finíssim, quelcom entre cristalls
com qui deixa un cànter d’aigua en un jardí desolat
com qui no sap nomenar-lo
però sí sap que hi havia un nom antic
els peus descalços damunt de la terra morta
i aqueix nom és com un arc de plata, un fil prim i fred
i llavors un es deixa caure en aqueix amor
se l’emporta fins als llavis
l’amaga entre les seues robes
i obri els ulls perquè aqueix amor fugent
s’hi quede un instant més
com l’última nota d’un saxo a les dues de la matinada.
(Dedicat a Pere Bessó - El saxo blau d’Edna Pozzi)