Ja tenim els papers del notari arreglats, la quimio fa de les seves i la toxicitat ja s’ha fet present, els nostres cèntims valen menys i jo només penso a les meves col•leccions. Quin panorama!!!
Aquest cap de setmana a estat una muntanya russa amb eufòries i decepcions, moments de no voler fer res i altres en que la feina m’ofegava.
Segurament a vosaltres tant us fa, però aquest reguitzell de coses fan que la meva vida no sigui pas avorrida. No puc fer plans més enllà d’un parell d’hores i menys encara a dos o tres setmanes vista.
Encara no se que podré fer aquesta tarda i ja ni m’ho plantejo, viure la vida el més ràpid possible i sense pensar en el demà. Demà es massa tard.
El meu cap va molt de presa, tant de presa que no se molt be ni el que escric. No se si tornaré a escriure ni quan, només vull que això s’aturi d’un moment a un altre i per fi pugui descansar.