| |
Fragment del superhome
 dijous 7/juny/2012 - 02:35  807  2
Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d'aquest món.
Fins que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se'm donés,
ni l'ona dolça se m'emmeni
a l'illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s'afiguri
assolir mai l'últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l'ull és endut a un punt del cel...
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d'una altra vida
que s'escolés, braços oberts.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.)
No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc. Fantasiejo
per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,
i en el meu rostre és ostensible
com un avenç de senectut
que en el mirall se'm fa risible.
Que antic que sóc! El meu cervell
--tan rebregat, quasi il•legible--
quin pergamí més brut i vell!
Passió insana, insatisfeta,
d'algun anhel no complagut
que em llança enfora i m'inquieta
per abastar l'inconegut
i el pit de somni que ens alleta!
(Josep Palau i Fabre)
|
Contactes
Registra´t
