| |
La nit del dol
 dimecres 30/maig/2012 - 07:19  1119  3
Mentre s'encenia aquell cigar la recordava. Era el 'puro' que li havia regalat per una bona ocasió. Per una festa d'aniversari, una excel·lent notícia laboral, o potser el naixement d'un fill. Però res d'això. Paradoxes del destí, aquell tabac gruixut i espès servia per commemorar una desfeta. La mort de la seva dona.
Amb llàgrimes als ulls s'adreçava al despatx, i obria la tapa del buró per escriure quatre ratlles per llegir a l'enterrament. Volia dir-li alguna cosa sentida. Però no sabia si en seria capaç. Havia conviscut tants anys amb ella que el núvol dels records era enorme. Tant, que se li feia gairebé impossible escollir-ne uns quants i redactar-los amb coherència.
Mentrestant, va posar la ràdio. Hi sonava una simfonia de Txaikovski, el concert per a violí i orquestra en do major, opus 35, que es representava en directe des del Bolshoi de Moscou. La peça que -si no era prou coneguda- es va popularitzar a la pel·lícula 'El Concierto'. Coses del destí. Aquella pel·lícula, aquell dia que la van anar a veure, va ser l'inici d'una relació esperançadora que es va trencar en mil bocins com aquella copa que cau per descuit al terra. Un càncer, descobert a última hora, havia acabat amb ella. I amb l'esperança d'aquella parella de mitjana edat que estava segura d'haver conegut l'amor correspost passats els quaranta.
Havien tingut temps de casar-se, un any i mig abans. Pel civil, sense gaires compliments ni massa convidats a l'àpat d'honor; perquè creien que els havia passat l'arròs per fer grans festes. Si haguessin sabut del seu destí cruel...
Aquella nit, després que el metge certifiqués la mort, va tornar a casa absolutament vençut. Com una ànima amb pena, baixava els carrers de Gràcia des de la clínica fins casa seva. Amb prou feines era capaç de reconèixer la vorera del mig del carrer; els cotxes aparcats dels bòlids que creuaven els carrers de la vila a tota velocitat.
Va arribar a casa i es va posar a reflexionar per escriure quatre ratlles. Però no va poder. El cap era un garbuix d'idees i pensaments. De mil records. I cada vegada que escrivia uns mots, el subconscient se li posava a barrinar en aquell moment precís de la història; i les llàgrimes li entelaven els ulls amb tanta facilitat, que fins i tot en un parell d'ocasions va haver de canviar el full en blanc perquè s'havia tacat amb aquella gota salada i plena de sentiment.
Fart de tot plegat, no va dubtar en anar al moble-bar i agafar l'ampolla de ginebra. Aquella que havia comprat per la seva dona el dia del seu aniversari. Una ampolla de 'Tankeray nº 10', la seva preferida. Ell era més de whiskys. Però en qualsevol cas, la va prendre, es va servir un vas amb gel i el va mig omplir d'aquell licor transparent per completar la medecina amb tònica.
Potser va ser la ginebra. O el sentiment. O la música, que malgrat ser altes hores de la matinada sonava amb força en aquell piset del carrer Puigmartí. Les hores passaven i el full continuava en blanc, ple de pensaments i imaginacions, però sense cap tinta que corroborés la història. I així, quan l'alcohol començava a fluir per les seves venes, s'aixecava de la cadira i mentre sonava la música clàssica de fons, feia veure que era el director d'orquestra. Movia els braços amb la mateixa exageració i comèdia que feia davant la seva dona, per fer-la riure; però amb l'energia i la passió d'aquell que s'aferrava a les notes per sentir la peça en la seva magnitud. I així arribava al final de la interpretació, amb un moviment brusc que representava el punt i final.
I mentre, en directe, al Bolshoi els aplaudiments inundaven la sala russa; ell, a llàgrima viva, recordava els millors moments d'una història que va morir prematurament una tarda càlida de primavera.
P.D. Per tu, tieta! Gràcies per tot el que m'has donat
|
| |
|
Contactes
Registra´t
