| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de perenne
|
|
| |
La Font de l'Aube
 dimarts 29/maig/2012 - 12:09  1573  3
ll*ll
Camí de la font de l’Aube s’han esborrat moltes empremtes de tostemps. Moltes petjades d’avui tal vegada es perdrien per trobar-la. Jo, un dia, hi vaig deixar oblidada l’adolescència. Enmig de vells pins, alzines i roures –uns recremats pel sol de migdia i altres abatuts per la flama incessant que angunià tot el veïnat d’aquell estiu a les portes de la Festa Gran-, s’encalmen i s’asserenen, com aquell dia, les meves virtuts. I no necessiten de l’aigua tímida que s’obstina en reservar-se a les entranyes d’una serra rosta, agradable als matins i mortificadora –tempestuosa- a les tardes de primavera. A la font no hi serpenteja eternament el seu fil de vida, però se sent el respir de les fulles i s’endevina l’enamorament indesxifrable en els microcosmos.
Avui he tornat a la font de l’Aube. I recordava quan aquell matí d’estiu hi pujava amb un bon amic. Ell –encara molt jove- feia poc que li havien encomanat la tasca de quedar-se sense pare. M’havia escollit a mi per vessar tots els seus turments, les seues inexplicables raons i els perquès de tot el que li havia tocat viure. Sabia que jo era –i sóc- molt més d’escoltar, i el que necessitava era esplaiar-se. I així vam emprendre un camí, el de sempre, el que ens marcava la rutina, quan necessitàvem verbalitzar sentiments d’expressió difícil i comunicació complexa. Buscàvem aquell entorn, trescant a bon pas, cercant la complicitat de l’intemporal espai i de la vàcua quotidianitat.
Ja havíem deixat enrere les últimes construccions i s’enfilava el camí, cada cop de manera més pronunciada. Quan vàrem deixar el sender principal per prendre un primer corriol a la dreta i més tard un segon corriol més costerut i divisar l’encofurnat redós, ens quedava a l’esquena tota la vall. Els primers rajos de sol besaven suaument els cingles i cims del vessant esquerre del Segre i els seus camps i els seus daurats rostolls. Vam asseure’ns expectants, com si presagiéssim algun esdeveniment inesperat. Però tot restava en calma. Ni una lleugera ràfega de vent, ni l’aleteig de cap moixó, ni l’olor del timó que els pulmons sempre acariciava. I amb la seva veu, tant temorosa com tremolosa, va deixar anar: Per què a tots una hora o altra tot se’ns acaba?
I vaig deixar que ens impregnés altre cop aquell silenci... Sense dir res, reprenguérem la marxa. Mirava com seguia el corriol, ple d’entrebancs, que la natura imposa. Ara un solc, salvat per una passa llarga plena de voluntat. Ara una esllavissada, vençuda per un desviament alternatiu a la ruta marcada. Ara un barranc, per fer més costosa la pujada. I arribàrem a la font eixuta... La vida s’entossudeix amb l’ensenyança, li vaig dir.
ll*ll
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
