Potser ha estat tots aquest dies sense sentir més la teva veu...potser.
Potser ha estat la teva darrera mirada freda i inalterable...potser.
El silenci de la nit s’ha vist trencat pels plors incontrolables d’un cor encongit...d’un descans no assolit...del ball banda a banda d’un estret llit que ni tan sòls és meu, al ritme de tots els malsons que m’han envaït...
Ets tu qui em parla,sí...i tu, qui em mira...
Tu, que hi ets malgrat la lluita mútua per no estar...
Per molt que t’escolti no et sento.
Tan sòls sento la taquicàrdia del meu menut cor près per la febre, l’esgotament dels darrers dies i la buidor que hi ha deixat el teu rebuig...
Tan sòls sento que tot el que sento és absurd i no ho vull sentir.
Tan sòls sé que et vas cansar de fer un paper que vas triar.
Mentrestant, el silenci ha trencat a plorar, perdent la seva raó de ser.
Passa que ets irredimible !!
I penso que és una sort, perquè al capdavall, això vol dir que ets ben viva, que "sents" i "vius" les coses, qu et'arriben al cor, que no tens una closca ni una pell dura com el formigó.
Les decepcions es viuen de moltes maneres, ràpid, lentament, patint molt, passan i aprenen. Les decepcions son absurdes i cruels. Un sense-sentit per un mateix, per una situació que viu o ha viscut i que mira de no viure o que mira de oblidar però que hi es o va ser un dia. Cebeta... tot passa, tot...