| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Pelacanyes
|
|
| |
La putada de fer-se gran
 dilluns 21/maig/2012 - 05:15  923  10
Ahir em va trucar la mare, mon pare cada vegada fa coses més “rares” i la pobre dona ja no sap que fer. L’home acaba de fer 70 anys, però des del mes de desembre veig que el seu estat no es normal. Fins ara ha tingut dolències pròpies de l’edat, algo de sucre, una cataracta, petits problemes de cor, no sent d’una orella, ... però de fa un temps cap aquí hi ha quelcom que no quadra.
Es desorienta en espais coneguts, pregunta molt sovint per la mateixa qüestió, se’n recorda de coses de fa quaranta anys i no sen recorda de les que ha fet fa cinc minuts, ... Ma mare deia que era perquè no sent ni veu be, però la crua realitat es que hi ha alguna cosa més darrera d’això. Potser no son símptomes clars però denoten que alguna cosa no rutlla be.
No dic que ma mare tingui la culpa d’aquesta situació, però el fet de que ella se’n hagi sempre encarregat de tot, visites mèdiques, medicació, els comptes de la casa, la compra, fer el menjar, ... en canvi ell no ha fet mai res, amb prou feines anar a treballar i tornar a casa. Sempre despreocupat, fins hi tot de la seva pròpia medicació. El fet d’haver fet anar poc el cervell no ens ha deixat veure fins ara que potser tingui alguna malaltia degenerativa i ara sigui massa tard per posar-li aturador.
Només se que, amb la dona malalta, jo amb problemes cardíacs (tranquils que només es una arritmia) i ara amb mon pare així, la dita de “qui esta de pega amb els collons ensopega” es podria aplicar si no fos perquè ja no m'els trobo.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Ulls |
ànims
Monday, May 21st 2012, 4:27 PM
alzheimer o com li vulguis dir, com diuen per aquí dalt ens tornem criatures, és el cicle de la vida però a l'inrevés i és la pitjor malaltia que pot patir un ésser humà i és encara pitjor per la gent que conviu amb ells. Ho he viscut i ho estic visquent. Ara no tinc la mare a casa, vaig arribar al limit i la vam ingressar en una residencia, es la pitjor experiencia de la meva vida. Molt amor i carinyu necessiten, ells ho van fer tot per tu es com un canvi de rol de passar a fer de filla passes a fer de mare de la teva mare, és curiós. El teu cas no sé si sera aquesta malaïda malaltia pero paciencia i busca ajuda sobretot, un de sol no pot t'ho asseguro i més quan es depenent les 24 hores del dia, jo he viscut un infern amb ella pero me l'estimo tant que el tornaria a passar si fos necessari. La malaltia té etapes, cadascuna prou dura, sobretot busca ajuda, es un desgast molt gran pel cuidador i si no es el teu cas, ajuda tu també, amb molt d'amor pots....espero que no sigui res greu, la medecina atura una mica, pero res a fer, seguir el ball que toca que la vida és així, una merda si, però s'ha de lliutar i seguir endavant, sempre hi ha un motiu per seguir endavant, arribar a gran es una gran sort el que es una putada es arribar i de cop no recordar res del que has fet, ni ahir ni fa 30 anys.
|
|
escale |
No home,no
Monday, May 21st 2012, 9:57 AM
T'ho tens de mirar per el cantó positiu,tot i que de vegades costa molt,pensa que amb l'edat es guanya amb paciencia,que això val molt,amb experiencia,que també val molt i es van fent nous amics per el camí que això no te preu,i ademés no hi ha res com poder fer anys,company,que per molts anys poguem compartir aquestes xerrades i molt més,una abraçada!!!
|
|
watashi |
no és un problema fer-se gran
Monday, May 21st 2012, 9:30 AM
però, hi ha vegades que preferiries no desitjar-ho.
pot ser a ton pare li passe algo greu, com diu el alfons, (per cert el seu comentari m'ha fet gairebe plorar; m'ha fet reviure records ). això és "normal". em referisc que , encara q hi haji gent que li passa i d'altra que no, les enfermetats van i vénen. evolucionen.
són vells i volen morir ja, d'alguna manera és l'avís de que la seua data de caducitat ha aplegat.
no és per desanimar-te, és la realitat. Disfruteu del vostre "nen" fins que pugueu, per a qualsevol cosa, aquí em tens.
yuki
|
|
marilis |
Es una putada fer-se gran?
Monday, May 21st 2012, 8:41 AM
Si, o pot ser no?. Si no anesim perdent facultats, qui voldria marxar? ..
Jo que treballo a un centre de malalties neurodegeneratives, he de dir, que el diagnòstic precoç i el aplicar-li mesures, com diu l'Alfons, que estimulin i preservin facultats ajuden molt a restablir una bona qualitat de vida.
No desesperis Llobarro, i poseu fil a l'agulla , hi ha molt per fer !
|
|
Neuseta |
animss!
Monday, May 21st 2012, 8:06 AM
tots hi arrivem si no ens morim...el que passa es que cuant veiem que els nostres propis pares van canvian d,habits, van recordant mes coses de avans que ara, veus que no els hi respon el cos com avans, t,anadones de moltes coses i mes si estas vivin una experiencia com tu am la teva parella.. si la vida es una merda i de vegades semble que hagim trepitjat merda pero es la vidaaa... Porteu,lo al metge aixo si, que avui dia hi ha molts medicaments i terapies per anar si mes no tiran i evita que tot vagi mes rapit,, si es una putada fersse gran, ho veig en els meus pares! qui els ha vist i qui els veu!
|
|
_Alfons_ |
Ton pare...
Monday, May 21st 2012, 6:12 AM
Ton pare té un problema al cap. No és culpa de ta mare (tot i que si ell hagués necessitat exercitar més les neurones, el problema hauria estat més amagat). No és culpa teva. Ni és culpa d'ell.
Potser és culpa dels recipients d'alumini que al llarg de la vida hem usat per cuinar. Potser és culpa d'alguna medicació passada, o d'algun psicòtrop.
En definitiva, és química. Les neurones es desconnecten, no poden fer contacte entre elles, perquè els seus àxons estan cremats. Dins del cap, dins del cervell, un líquid, no em facis dir quin, es torna àcid. És com si el cervell s'estigués banyant en salfumant.
Poc a poc ton pare anirà convertint-se en criatura. Primer prescindirà de l'avui, després tindrà comportaments de quan tenia 6 anys, després, comportaments de 3... diuen que finalment pot arribar a la posició fetal i acabar els seus dies com va començar, fet una boleta.
Mentre se n'adoni (si es perd, si s'angoixa) patirà. Després, el seu somriure quan et reconegui ho dirà tot. Viurà en un món petit, fet a la seva mesura. Hauràs de canviar el vostre concepte de dignitat i pensar en el pare com si fos un infant, un petit nadó, sense voler comparar a com havia estat en els moments més brillants.
Hi haurà un moment, potser força llunyà, que no podreu tenir-lo a casa. I hi haurà diverses opcions, algunes de les quals són mers "aparcaments" i altres que són espais on es podrà sentir còmode, on podrà tenir una qualitat de vida molt bona, potser millor que a casa, amb personal que el podrà atendre les 24 hores, amb una dieta adequada i un munt d'activitats estimuladores i de manteniment, cada dia. Millor allà que a casa, creu-me.
I t'ho dic perquè ho estic vivint en la meva mare. Perquè hi ha més persones en aquest xat que estan vivint el mateix. Perquè de vegades les senyals arriben de sobte i tot va de pressa, perquè de vegades passen dècades amb aquestes desorientacions.
EL primer que pots fer és dur-lo al metge. Hi ha una medicació que evita que el cervell s'acidifiqui més, tot i que no pot recuperar el que s'ha perdut. Això alenteix el procès, quasi et fa semblar que s'atura.
El segon, i més important, és que s'ho prengui bé, que no s'enrabiï ni es deprimeixi.
I el tercer és fer-li coses a mida: puzzles amb fotografies familiars, jocs de mots encreuats amb els noms a recordar, àlbums, i fins i tot un petit diari del que ha fet aquell dia.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
