| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de 20Abril
|
|
| |
Inspirat pel text “Trobo a faltar...” de B-612 i amb el teu permís.
 divendres 18/maig/2012 - 04:50  1565  7
Trobo a faltar les formiguetes que pugen per l'estómac només mirar-te als ulls. L'escalfor dels teus braços al voltant meu estrenyen-me com si volgués fugir. Perquè ara, quan m'abraces ja no sents la pressa de tenir-me per sempre, perquè ja hi sóc.
Visc en una treva, al mig de la passió que es va guardar al armari amb el temps de pau i les ganes de seguir junts perquè així estem còmodes i acomodats en una vida de temps i de pluja i de sol.
I em poso guapa al matí, el cabell, la roba... i no trobo la teva mirada, només un tímit somriure, i les teves paraules dolces es perden dins altres sorolls, vas enfeinat per tot i per no res, sense adonar-te que trossets de mi van caient al terra, i si passem l'aspirador no es recuperen.
Trobo a faltar una carícia per sorpresa, un petó per sorpresa, unes paraules només dedicades a mi, per mi, perquè me les pugui quedar per sempre i quedin impreses en la meva pell.
Visc en un moment de pau, de tot massa i tot massa poc. Rutines, horaris, esmorzars, llençols i portes que s'obren i es tanquen davant i darrere nostre. De color i de foscor, de silencis.
De tenir-te i de que em tinguis, i de no tenir-nos mai del tot.
De la suavitat del temps, de la dolçor de l'harmonia, de l’assossec de la comprensió i d'estimar-se suaument sense pressa. I amb la mancança de la passió sense mesura ja que, per la seguretat sentida no hi haurà urgències, perquè sempre estarem a l'altre costat del llit, amb una altra mena de passió.
Hi ha qui troba a faltar allò que va tenir i que ja no hi es. Hi ha qui troba a faltar allò que no ha tingut mai i, hi ha qui troba a faltar allò que tot i tenint-ho, hi es i no hi es. Potser per aquests que segueixen buscant quan ho tenen tot, el que troben a faltar de veritat sigui el temps.
Tornar a sentir com un adolescent, amb la tremolor dels sentiments que pugen des de els dits del peus fins darrere les orelles tot eriçant la pell, amb l'estómac en un desmai i amb la incertesa si arribarà el petó i si calarà fins al moll de l'os i si les formiguetes de l'estomac ballaran al só del bateg del nostre cor.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
