|
Ensenyar al que ja sap
dijous 17/maig/2012 - 10:37 1147 4
Fa més de 40 anys vaig tenir com a professor de química al doctor X. Deixant de banda que era molt franquista i actuava com a tal, de química en sabia força. Ens va fer un curs «historicista», partint del que es sabia de química fa 300 anys, va anar explicat els diversos científics que havien anat descobrint nou fets, i incorporant-los dins el model de la seva època, sovint —com en el cas de Lavoisier, Dalton o Avogadro— revolucionant del tot els conceptes. Amb aquesta base històrica ens feia comprendre, per exemple, com i perquè és va esbrinar que les sals, en dissoldre’s en aigua, es separaven en ions; o com, a partir d’unes dades experimentals, Niels Bohr va elaborar el seu model atòmic, força útil encara al nivell de la química que practicàvem.
Però, ai las, el dia de l’examen, el que preguntava eren temes del tipus: quin seria el pH en una barreja de determinats compostos, o quant de determinat producte precipitaria en la reacció tal. Vaja, els problemes típics d’un curs de química. Res d’història o d’explicacions profundes sobre perquè passava determinat fenomen.
Vaig aprendre moltíssim en aquell curs, i no vaig pas ser l’únic, però molts altres companys no.
Per quin motiu allò que va ser bo per a alguns no ho va ser per altre?
Molt senzill, perquè molts no tenien prou nivell de química per poder comprendre les explicacions històriques. Dit d’una altra manera, era un bon curs per a tots aquells que ja l’hagéssim aprovat, o d’entrada, o sense necessitat de classes dels temes que realment anaven a examen. El professor X havia començat la casa per la teulada, i això només funciona quan altres paletes i arquitectes ja han construït tota l’estructura, i l’únic que cal a la casa és fer la teulada i altres acabats.
Això pot semblar anecdòtic, però en moltes programacions actuals continua passant el mateix. Per exemple, i paral·lelament a l’anècdota de la química, s’assumeix que l’alumne sap prou filosofia per treure profit de les classes d’història de la filosofia. En aquest cas fins i tot és pitjor, perquè es poden aprovar amb facilitat aquests exàmens d’història, sense comprendre gaire del que realment és pretén amb la matèria. El mateix passa en matemàtiques, s’ensenyen moltes eines per a la resolució de problemes, però sense assegurar-se que l’alumne sàpiga realment resoldre problemes: per arreglar un rellotge és força útil saber fer funcionar un tornavís amb precisió, però el primer que cal és saber arreglar rellotges per així emprar el tornavís allà on cal. De sempre, que ha semblat més important ensenyar als nens la taula i el procediment de fer sumes, que no pas a resoldre problemes amb sumes. Sense comptar que a l’hora de la veritat, les sumes les pot fer una calculadora o un ordinador, però el planteig del problema, no.
Feu el següent experiment amb nens de vuit anys per veure com s’ensenya la primera cosa sense tenir en compte la segona. Proposeu el següent problema:
Un vaixell surt de Barcelona buid. A Tarragona carrega 25 tones d’arròs. A Castelló 10 tones de taronges. Finalment arriba a València on ho descarrega tot. Quina és l’edat del capità?
Un percentatge sorprenent alt de nens respon immediatament que 35 anys. Com que els han ensenyat l’eina de sumar, fer un problema és aplicar allò. Ningú no els ha dit que en un problema real pot ser necessari o no fer sumes, o que el problema pot no ser soluble amb la informació subministrada.
Potser la moral d’aquesta història és que en pedagogia, especialment a l'hora de programar, no podem comptar que els alumnes actuaran amb la lògica d’algú que ja té assumit un tema; que el «com» i el «perquè» normalment han d’anar sempre plegats. No hem de caure en l’error de pensar que els alumnes ho descobriran tots sols, especialment abans de l’edat en que comencen a tenir capacitats d’abstracció, que és al voltant dels tretze anys. No fer-ho així, crea un alt risc que la matèria perdi l’interès, i que en tot cas només sigui vista com quelcom necessari per passar un examen que desprès es pot oblidar ràpidament.
|
|
|