Fa una estoneta t'he escrit un missatge amic meu. T'explicava que avui estic rara i trista, que tot em surt malament, que estic esgotada, cansada i que monés tinc ganes de dormir i de somiar. Somiar que no estic trista perquè tinc tot el que necessito. Perque tu hi ets. T'he escrit l'e-mail, he posat el teu nom en el destinatari, t'he donat les gràcies per ser el meu amic i llegir-me quan estic malament, t'he enviat un petó i he esborrat el missatge. L’he eliminat sense enviar i m'he posat a plorar com una imbècil. Just en aquest moment ha entrat la meva companya i jo he dissimulat prenent-me el meu te d'herbes i portant-me la tassa per esbandir-la al bany, on les meves llàgrimes han tingut via lliure per sortir com a onades.
Així de dur és fa estar sense tu, de trobar-me cada dia amb el teu silenci. Sabent que ara ja no pots recolzar-me quan estic malament perquè tu tens massa i prou amb estar lluitant cada dia per salvar un matrimoni que és el més important en la teva vida.
No vull destorbar i no em ve de gust explicar-li això a ningú més. A ningú. Et trobo a faltar.