| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Pelacanyes
|
|
| |
Vidu abans dels cinquanta
 divendres 11/maig/2012 - 08:31  895  13
A la fabrica on treballo, en pocs dies, dos companys varen perdre la seva esposa desprès “d’una llarga malaltia” (eufemisme que es fa servir per no dir directament que s’han mort de càncer). Només tenien 46 anys, quina casualitat, la mateixa edat que nosaltres.
En un descans, parlant amb uns companys sobre el que li havia passat en aquests companys, vaig explicar la meva situació i un d’ells em va sentenciar “Doncs d’aquí a quatre dies et quedes vidu”.
Em va deixar clavat, sense saber que dir ni com reaccionar. La qüestió es que des de llavors m’ha fet pensar molt, en coses que fins ara ni m’havien passat pel cap. Sempre he anat vivint el present i, com a molt, en un futur a dos o tres dies vista. De cop i volta, m’havien fet baixar a l’infern, m’havien fet veure l’altre costat; “porta una setmana de baixa, ha de fer papers, la filla, el mon se li cau a sobre, poder millor que tornessin a treballa perquè estarien distrets ...” frases que reflectien la situació que estan vivint els companys.
Des que la dona va començar amb el càncer, sempre he tingut present que potser la mort serà el final del camí. Un camí llarg, amb pujades i baixades, amb voltes i rectes ... Ara, amb la proliferació de metàstasis, amb afectació a òrgans importants, poder aquest camí està agafant una drecera i està més a prop la fi.
Com puc plantejar-me un futur? Que faré després? I les nostres filles, Com s’ho prendran? Sabré fer-ho tot sol? Son interrogants que potser va sent hora que els hi posi resposta, fer-me’n càrrec de més responsabilitats i anar preparant un futur sense ella. Com fer-ho? No tinc ni idea. Els companys anaven fent comentaris de coses com que fer amb la roba, els mobles, el pis, canviar de barri... segons els companys es millor passar pàgina, fer un canvi radical en tot.
Crec que no es pot esborrar tot el que hem viscut, no es pot viure com si no hagués existit. Els seus records sempre ens acompanyaran i la ferida que deixarà en els nostres cors no la pot esborrar el temps, encara que amb el temps poder deixarà de fer-nos mal. Encara no se què faré ni com, l’únic que desitjo es tenir prou forces per tirar endavant i que ningú més hagi de passar per aquest calvari.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
marma |
Jo també et llegeixo,
Friday, May 11th 2012, 4:41 PM
des de fa dies segueixo el blog i no goso dir res. Et segueixo. No sé si t'arriba alguna mena d'energia de companyonia o alguna cosa de les persones que quan ens connectem a la web del xat.cat ens preguntem què ens explicaràs avui. Per si la telepatia no existeix jo t'ho escric aquí.
Espero no haver-me de trobar en una situació semblant, però qui sap, això és una rifa.
No sé ben bé què dir-te, perquè tot plegat és massa personal.
En situacions límit, inesperades, doloroses crec que hem de confiar amb la nostra naturalesa. A vegades pensem massa i no deixem que sortir de manera natural el nostre savi instint de supervivència. Quan arribi el moment ja se t'acudirà què hauràs de fer.
El cas més proper que he viscut recentment ( fa 2 anys i és molt present en la meva vida) i que va ser la malaltia de la meva tieta. Vaig escriure un blog que es deia " Un somni d'amor, un somni de somni, un somni de pau" que per mi va representar un consol. Si et ve de gust dona-li un cop d'ull.
Una abraçada i bona nit.
|
|
lo_llop |
lo llop a llobarro
Friday, May 11th 2012, 3:50 PM
Hola llobarro,
De vegades oblidem que estem al món només de passada. Hem de pensar que cada instant és únic i irrepetible, hem d'apreciar els moments senzills que ens dóna la vida, gaudir dels moments feliços i acceptar que tot canvia, perque tot està en continu moviment. Jo no tinc experiència en això, només ens vam deixar en la parella fa més de dos anys i encara penso les coses que hauriem pogut fer i no vam fer. Els consells que t'han escrit els teus amics i amigues del xat em semblen molt encertats, i segur que quan arribe el moment et sentiràs recolzat en les teues filles i elles en tu. Per mi no es pot ni s'ha d'oblidar, s'han de recollir els trossos que queden d'un mateix i continuar endavant, integrant la persona que hem estimat en la nostra vida, perque forma part de natros. Potser, com diuen els indis, hem de passar per la vida sense deixar petjades, i recordar sempre que un home només té allò que no pot perdre en un naufragi. Una abraçada, Hector.
|
|
Edna |
Pas a pas...
Friday, May 11th 2012, 3:41 PM
Crec que cal anar amb compte a l'hora de donar consells: cada persona és diferent i les circumstàncies, encara que puguin semblar iguals, cadascú les viu, pateix, gaudeix, supera... a la seva manera. Malgrat això, penso que el que ningú ha de fer és avançar-se als esdeveniments.. si ara pensem què farem quan ens passi alguna cosa, pensen en funció de com estem i sentim ara i vés a saber en el futur com estarem. A més, quina angoixa haver de tenir resolt tot el futur ara!! No cal. Ara és ara.. i com a molt una miqueta més enllà. La resta són angoixes innecessàries perquè per molt que programem no sabem què necessitarem o què voldrem realment en el futur. I com han dit altres xataires... la capacitat d'adaptació que tenim és gairebé infinita i tots ho hem comprovat d'una manera o altra. Pas a pas... i el que hagi de venir ja vindrà i sabrem què fer en el seu moment. Segur.
|
|
montsee45 |
Aquest company teu..
Friday, May 11th 2012, 12:29 PM
Quin poc tacte el teu company...
La mort, que sembla inevitable.. no serà el final del camí, serà el final d'aquesta etapa, desprès en vindran d'altres, de les que de ben segur te'n sortiràs, ja veuràs que costa, però...som més forts del que ens pensem i amb el temps veuràs quant valent has estat.
Jo no faria gaire cas als companys, en el seu moment, el cor et dira que has de fer. Tampoc cal passar pagina, ells, els que ja no hi son, fem el que fem, sempre viuran en el nostre cor...Les nenes s'adaptaran al que sigui, t'ajudaran a tirar endavant i es faran grans, és inevitable patir per elles, però se'n sortiran.
Tens raó, el temps no esborra, ni cura res, si de cas ho alleuja, que ja es molt.
Cuidat molt, ja veuràs que passet a passet tot anirà bé.
Molts petons
|
|
zinc |
benvolgut llobarro
Friday, May 11th 2012, 9:04 AM
ël meu cap i mentor,que era un home sabi,sempre em deia una frase que m´ha quedat clavada al pensament,"no demanis mai a deu que et doni tot el que pots registir"i tenia tota la raó,les persones tenim sentiments i hi ha coses que no és volen,pero la capacitat de lluita que tenim........jo crec que és inmensa.
Encare que no ens coneixem,penso que per la manera que escrius ,que tiraràs endavant i és clar que recordaràs,si no ho fesis seria com si no haguesis estimat i aixó fora una frivolitat enorme que no crec sigui el cas.
Jo no et puc dir el que tens de fer,sols el que jo vaig fer,disfrutar el que vaig poder de la persona i sempre amb un somriure encare que per dins plorés.
Després,encare que sembli mentida,les coses tornen al seu lloc,aixó t´ho asseguro,és l´instint de supervivéncia que tots tenim.
Una abraçada,
Dolors.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
