| |
Veermer i el presagi
 dimecres 9/maig/2012 - 02:43  1631  4
Berlín abril 2012
Lluny dels paraigües metàl•lics que encapoten l’Alexanderplatz (la plaça del tsar Alexandre I de Rússia) del Berlín més excèntric i dels miralls grotescos dels gratacels que miren de fer oblidar els búnkers comunistes sense gaire convenciment, hi ha la sobrietat de la Gemäldegalerie, a l’oest de la Postdammerplatz. Res no fa intuir que entre els pilars de formigó enrarit i l’enllosat aigualit de l’exterior, s’hi amaga gelosament una de les col•leccions de pintura europea més llaminera. El període que abraça és vertiginós -un llarg espai de temps que comprèn del s. XIII al s. XVIII)- i la desfilada de noms de pintors és gairebé indecent, amb Caravaggio, Ticià, Rembrandt, Dürer, Raphaël, P. Brueghel el Vell, Botticelli, Rubens, Van Eyck, H. Bosch o J. Vermeer com a caps de cartell. I aquí m’aturo, per a dedicar una mirada que voldria penetrant al pintor del barroc holandès que va virar l’angle d’observació cap a les escenes més suggerents de les cambres interiors: J. Vermeer. Ben segur, però, que em quedaré a l’escapça o en la superfície de la tela.
El quadre objecte d’estudi és conegut com la “Copa de vi”, però si no us fa res, l’anomenaré “Presagi de temptació”.
Podríem dir que, en comptes de les escenes de cossos embriacs celebrant explícitament l’efervescència de la carnalitat com en altres quadres holandesos contemporanis de Vermeer, en el Presagi tenim un apunt de moviments subtils. Tot hi és fràgil com el vidre que serva delicadament la jove que seu una mica garratibada, com si volgués demostrar incomoditat, i alhora una mica arrepapada en un gest d’abandonament sensual. Amb aquests petits indicis gestuals, ja podem començar a interpretar que Vermeer ens evoca una imatge de l’acte de seducció, però, en realitat, no sabem què s’ha de desencadenar entre la parella protagonista que està situada de gairell, sense fitar-se directament com passaria en una confrontació més abrupta. L’home s’està dret al costat de la noia, amb la mà aferrada a la nansa oculta de la gerra a punt de tornar-li a omplir la copa gairebé buida. La mirada ombrívola, la silueta embolcallada en un capot ostentós, l’altra mà tal vegada perduda en la faixa, per reduir l’ostentació de les intencions, o per alentir el ritme de la proposició, contrasta vivament amb l’esclat del vestit vermellós i els braços al descobert de la noia, que planta una mirada perduda en el desig que pèrfidament escuda el vidre de la copa: el vi que celebra tradicionalment l’instint desfermat dels amants. Ara bé, aquests significats deduïts s’obtenen pel color, els matisos de llum, els objectes eloqüents com ara la partitura de sonets amorosos o la cítara ajaguda a la falda d’una cadira banyada per uns raigs esbiaixats de llum irisada i no pas per l’exposició de la voluntat dels protagonistes.
A la cambra hi ha amenaces lúgubres que conviden a reprimir el joc tot just insinuat: el vitrall falsament voluptuós a causa de la profusió de colors, és un avís que cal seguir les regles de la moderació. Per això mateix la cota de malla representada al finestral entreobert, amb voluntat de filtrar la llum atuïdora, figura una dona majestàtica que, servant una brida a la manera d’un ceptre, simbolitza la temprança sobre el desig o les vel•leïtats de l’instint. De fet, aquesta representació il•luminada se situa obliquament amb relació amb el paisatge enterrat en les ombres que és a l’esquena de la parella. D’alguna manera, doncs, el paisatge que podria convidar al festeig actua com a contrapunt del vitrall, però es manté a la reraguarda mig ocult i vigilat per la dama del ceptre furiós. Potser també podríem dir que aquesta dama atura la intenció de l’home que malda en un gest petri per tornar a omplir la copa de la dona i fa que la dona amagui el rostre en un vel transparent. Anant més enllà podríem entendre la dama com un desdoblament de la jove que es comporta amb un decòrum mig imposat i, en aquest sentit, és com es poden interpretar l’ambigüitat dels seus actes. És evident, encara, que totes dues figures mantenen una determinada distància dictada per la prudència, però, alhora, es respira un aire de temptació entre tots dos. L’home, per exemple, imprimeix cert cinisme en l’acció incompleta de voler tornar a omplir la copa a la dona i, fins i tot, ofereix una ombra de sinistralitat en la part del rostre que, amb prou feines, si es pot endevinar en la fosca de la cambra, sota l’ala protectora del barret de copa alta que fa de màscara. Igualment, la dona es cobreix la mirada, si bé la deixa surar en un mirall transparent mentre s’aferra amb els llavis mossegaires al caire d’un oferiment. A més a més el fet que no en puguem veure els ulls, per culpa d’un guspireig de claror en la copa, és a dir en clar contrast amb l’estratègia d’ocultació que fa servir el cavaller, tenyeix l’escena d’erotisme, deixant a la voluntat de l’espectador la resolució de l’enigma.
Per acabar-ho de reblar, la geometria també hi fa un joc pervers en la totalitat de la composició. Encara que tot s’esdevingui en un espai enfocat dins unes línies quadrangulars (tenim, per exemple, la cadira, l’enrajolat, la finestra, el paisatge emmarcat i, en darrer terme, l’espai clos de la cambra), les formes se situen de gairell, en tensió i no pas alineades, com si es volgués jugar amb una perspectiva triangular: ella, ell i els ulls de l’espectador. Si més no, aquest biaix que interromp l’estructura quadrangular amplia el ventall de possibilitats dins una acció fixada o literalment emmarcada. Per tant, caldria no deixar-se enganyar per la formalitat de la presentació a primer cop d’ull i estudiar amb deteniment cada parany. La finestra s’entrebada d’una manera suggerent, no trobeu?
www.flickriver.com
Bona setmana
Mariam
|
Contactes
Registra´t
