El cap em diu que ha de ser així...el cor em faria córrer cap a tu.
El cap em diu que és la teva tria...el cor em diu que no està tot perdut.
Voldria sentar-me davant teu i dir-te tantes coses...fer una llista del bò i dolent que hi ha i pulir-ho o millorar-ho...però no vòls i t’he de respectar.
Voldria demanar-te que em tornessis aquella abraçada a la porta de casa meva que tant em va costar...però t’he de respectar.
Em vas convèncer dia rera dia, petó rera petó, gest rera gest, que això nostre era bò, i malgrat la desconfiança i les hores baixes vaig tirar endavant...ara voldria invertir els papers i estar al teu costat perquè veig incertessa i inseguretats...,però t’he de respectar.
Voldria tornar a veure com fas riure la meva petita i poder abraçar als teus cigronets dient-los que res ha passat, tot gaudint d’un d’aquells humils vespres de Happy Meals i rialles infantils que ells gaudien de tant en tant, o poder tornar a fer petites escapades amb el cotxe de línia o el tren per compartir un retall del teu món que poc a poc vaig acabar coneixent...però t’he de respectar.
I és aquest seny que em fa respectar-te i no acostar-me a tu el que perdo per moments i m’enfonsa per la teva tossuda distància com si no ens haguessim conegut mai...sense donar oportunitat.
No et faré arribar aquestes paraules que entenc no vòls sentir...tan sòls les deixaré penjades en aquest racó que tant m’ha ajudat.
Per respecte no te les puc dir mirant els teus ulls...però almenys no es perdran en un calaix.
he llegit el teu bloc Cebeta i .. m'has tocat és tan sensible i ple de puresa. Però si em permets donar-te un petit consell et diré que més a prop o més lluny, sempre trobaràs un cim on enfilar-te per a poder veure-ho tot de dalt estant, per a poder sentir-te per damunt de tu mateixa i del món.
un petó