No ho esperava i em va sorprendre. Aquell “ t’estimo Joan” va ser especial, no havíem fet res més que dinar junts, només ella i jo en un local senzill, sense musica, només amb el rumor d’algunes veus. Em va agradar estar amb ella, la vaig veure contenta, riallera i feliç. Diumenge vaig dinar amb la meva mare, la Marina una poncella que aviat farà 97 anys. Gràcies mare per ser-hi encara. Jo també t’estimo.
que encara que es diguin poc i a vegades costin de dir queden per sempre ben endins, no s'obliden, se senten... i si a més s'escolten d'una mare són especialment belles.
petons!!
com t'envejo aquets dinars i petites converses.
Passa el temps (20 anys gairebe ja) i encara sento l'absencia del pares.
M'has fet plorar pero hem fa be.
GRÀCIES!!!