| |
El castell de Florejacs: la llegenda de la flor i la donzella.
 dijous 12/abril/2012 - 09:08  1660  4
Us convido a arribar-vos al castell de Florejacs abans no el tanquin per raons pressupostàries. És un laberint de 500 cambres, que destil•la història. Si resseguiu l’arbre genealògic dels actuals propietaris, podreu traçar una línia sinuosa que els emparenta amb els Pinós i, per tant, amb el capitost Galceran de Pinós, que comandà les forces que havien de conquerir Almeria als sarraïns. La llegenda és prou coneguda: en una ràtzia al bell mig del bosc, camí de Granada, el van fer presoner i van demanar per al seu rescat cent cavalls blancs, cent vaques prenys, cent brocats d’or fi i cent donzelles cristianes. Visca el sistema decimal! Al final, per això, va caldre la intercessió d’un sant, que treballava a la caixa d’estalvis de la baronia dels Pinós, per a evitar la ruïna de la família. Per a més referències, podeu llegir Martí de Riquer. Llegendes històriques catalanes. Quaderns Crema.
A banda del parentiu històric amb els Pinós, hi ha tot de detalls curiosos que en recomanen la visita. Un llit mallorquí presidint una cambra amb unes motllures provocatives que semblen ben bé animals de l’infern –podria ser la temptació en forma de serp que s’ha escapat del Paradís perdut per provocar un nou daltabaix?-; la flor de lis en tots els estendards i parament dels propietaris, cosa que ens fa sospitar fins a quin punt és un símbol emblemàtic únicament de la corona francesa; una torre de l’homenatge sense escapçar, un fet realment insòlit, perquè vol dir que el propietari del castell mai no es va revoltar contra el seu senyor; un passadís secret que comunica la masmorra amb un altre castell situat a 44 quilòmetres de distància i que, segons diuen, entre altres serveis, havia d’aixoplugar els residents d’un atac forà o, fins i tot, una col•lecció de ventalls amb detalls esgarrifosos com a filigranes decoratives. N’hi ha un, per exemple, que té tot d’ungles encastades, com si un senyor d’un temps remot hagués castigat una dona massa agosarada que l’havia volgut esgarrapar per aturar-ne les escomeses, arrencant-li de soca-rel les armes de destrucció massiva.
Tot plegat volia servir de pròleg per a introduir una llegenda que ens va explicar la guia del castell. He de dir que si l’he desvirtuada un xic o en excés, no ho heu d’atribuir pas en aquesta bona dona, ans al contrari: gràcies a la seva exposició apassionada, va donar cos i ànima a un fantasma tant tímid que no va ni fer ni el més mínim intent de fer-nos saber que rondava per aquelles estances.
Heus-la aquí.
***************** ****************** ******************* ***************** **************
Hi havia una vegada una princesa molt rebeca que es passejava pels jardins de palau per a descobrir els secrets de les herbes remeieres. La noia tenia tal inquietud pels mals que causava la pesta i altres malalties que segaven les vides dels vilatans dels seus dominis i li agradava tan poc de brodar roberies o trenar-se els cabells fins a perdre l’esma, que no parava mai dins el castell. El seu univers era el jardí de prop del fossat i el bosc de terres enllà, que espantava el son de les gents de la contrada.
Amb la fal•lera que tenia per les herbes remeieres, va arribar un punt que es va fer molt sapient en l’art combinatòria de les essències. Cada pom que componia tenia unes virtuts medicinals que haurien guarit el més agònic dels homes, però també contenia, com no podia ser d’una altra manera si es volia arribar al coneixement complet de la matèria, unes propietats que podien provocar l’efecte contrari, és a dir eliminar el més sa dels mortals, en cas que convingués reduir l’índex demogràfic d’una població massa extensa que faria trontollar el proveïment de recursos del terme.
Va arribar un punt que la dedicació a la botànica privava la jove de comprometre’s en altres afers. Per aquesta raó, el dia que el pare li va proposar de prendre marit es va trasbalsar tota. I a fe que no sabia com se’n sortiria d’aquesta.
Prou que mirava d’anar escabellada, de vestir-se com un fardell i, encara, de caminar com una rancallosa, però ca: encisava tots els pretendents de seguida a causa d’una bellesa sobrenatural. Una bellesa que condensava la passió per aquell món íntim de flors, tiges i nèctars recòndits.
També tenia en contra l’educació rebuda: el codi de dama noble no li permetia de no ser gentil amb els vassalls que li volien retre homenatge. Ara bé, que potser aquesta colla de pretendents es mereixia la seva atenció? De cap manera. Eren uns individus ben traïdors, perquè l’únic objectiu que els motivava era arrabassar-li la llibertat per a reduir-la, a ella que havia maldat per ser una autoritat en tema de misteris naturals, a una companyia supèrflua. Què se’n faria de la seva saviesa si es deixava esgarriar?
Aquesta maldat que derivava de l’egoisme d’uns quants servidors falsos que la volien convertir en l’esclava d’un desig fingit, havia de ser rebutjada amb una ferida mortal.
Així doncs, va decidir de rebre els galants i fer-los tastar què era de debò la perfídia amb un joc amorós ben subtil. D’aquesta manera, els ensenyaria a malfiar-se dels codis del festeig amorós i, en conseqüència què significava sentir l’aclaparament de les convencions socials. De passada, rebrien una lliçó científica de primer ordre, experimentant en primera persona els secrets de les flors –flors del mal en aquest cas – per la més refinada de les mestres. I finalment, els convertiria en homes captius valent-se de l’esperança, per a abandonar-los més endavant amb un desengany que els provocaria un èxtasi mortal. Que, tal vegada, no cercaven això justament aquests galants? Sentir un desig que de tan profund com és t’hi acaba anant la vida? Es va inspirar, no cal dir-ho, en el matrimoni d’Ares i Afrodita per a ordir tota la trama: guerra i amor units en un traç indestriable. Aquest ensenyament últim, córrer un risc incert per a esdevenir cavaller de la flor, era un pas necessari per a tot vassall que volgués la glòria suprema.
I amb aquest propòsit al sac anava rebent cavallers i els oferia mel•líflua un brot de baladre. Tan bon punt en flairaven el perfum, la pell del pretendent agafava tons de salamandra i, al cap de mitja estona, ja saltava esquiu com un rèptil pel finestral del saló i s’anava a perdre enmig de la frondositat del jardí de les malícies. I d’aquesta manera es consumiren els desigs i les gosadies dels cavallers de la flor fins que un dia, un ermità coneixedor dels enigmes del bosc, visità la donzella per proposar-li matrimoni. Així que la donzella li va plantar el brot perquè el flairés, l’ermità va deixar anar un buf profund que encadenà la silueta de la jove. Tan intensa fou l’alenada solitària de l’ermità que la donzella es va diluir en un polsim d’espores. Encara ara, si us passegeu pels marges impenitents de les murades recòndites del castell i respireu amb força el perfum tòxic que se’n desprèn, us adonareu que us surten tot de miralls riallers escampats pels cos que recorden la pell llefiscosa de la salamandra. I si volíeu evitar d’esdevenir petits dracs, valdria més que us arribéssiu tot seguit a l’ermità del peu del pujol per abeurar-vos d’aigua beneita. Però sempre més us en quedarà un desig de volar...
Dediquem un poema als pobres cavallers vençuts.
William Ernest Henley. 1849–1903
Invictus
Out of the night that covers me,
Black as the Pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.
Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds, and shall find me unafraid.
It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.
|
Contactes
Registra´t
