Amb carinades pauses de tesat silenci,
incolors espais de pinzellades sense perfum,
amb ecos fugissers de virtual presència
naix el prec delerós per la soferta absència
d’instants serens, d’esvalotats mossecs de tu.
Quan la nit envileix les ombres furtives
destil•la el meu cant sempre aquest doll de llum;
quan a l’albada es desvetllen del desig les espurnes
s’ageganta el meu clam al ressol de totes les llunes
amb batecs sense reserves d’aqueix cor que s’esmuny.
M’abandono a la vena que m’eixampla el deliri
al prendre aquests mots que arranjo sense enginy
-la impaciència sotsobra l’elegància del meu credo-
i perllongo l’enterc rés que per tu professo...
Com dir-te que per tu sento quelcom tant distint?