| |
"Estanc" de Pessoa
 divendres 13/juny/2008 - 01:32  2218  3
Avui fa 120 anys que va néixer el més gran poeta, segons la meva opinió, que ha trepitjat mai aquest miserable planeta: Fernando Pessoa. I per mi el millor poema que s’ha escrit mai, és aquest que va escriure el 1928 :“Estanc”. Us el deixo aquí, traduït al català, i no felicito a Pessoa en el seu aniversari, perquè ell va ser d’aquella poca gent que neix amb el do de l’eternitat. Segur que d’aquí cent-vint anys se’l seguirà llegint. Pels que encara no ho hagueu fet, encantat de descobrir-lo per vosaltres.
“ESTANC” de FERNANDO PESSOA
No sóc res.
No seré mai res.
No puc voler ser res.
A banda d'això, tinc dins meu tots els somnis del món.
Finestres de la meva cambra,
de la cambra d'algú, entre tants en el món, que ningú no sap qui és
(i si sabessen qui és, què se'n sabria?),
doneu cap al misteri d'un carrer travessat a tota hora per gent,
cap a un carrer inaccessible a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, desconegudament cert,
amb el misteri de les coses dessota les pedres i els éssers,
amb la mort que deixa humitat a les parets i cabells blancs en els homes,
amb el Destí que duu el carretó de tot per la ruta de res.
Estic avui vençut, com si sabés la veritat,
estic avui lúcid, com si anàs cap a la mort,
i no tingués més germania amb les coses
que un comiat, mentre aquesta casa i aquest costat del carrer es tornen
la filera de vagons d'un comboi i un xiulet de sortida
ben endins del meu cap i un sotrac dels meus nervis i un xerric d'ossos en partença.
Estic avui perplex, com qui ha pensat, ha trobat i ha oblidat.
Estic avui dividit entre la lleialtat que dec a l'Estanc
de l'altra banda del carrer, com a cosa real per fora,
i a la sensació que tot és somni, com a cosa real per dins.
Vaig errar en tot.
Com que no vaig fer cap propòsit, potser tot fou no-res.
De l'aprenentatge que em donaren,
me'n vaig despenjar per la finestra del darrere de casa.
Vaig arribar al camp amb grans propòsits.
Però només hi vaig trobar herbes i arbres,
i quan hi havia gent era just igual que l'altra.
M'aparte de la finestra, m'assec en una cadira. En què pensaré?
Què sé jo què seré, jo que no sé qui sóc!
Ser el que penso? Tanta cosa em penso ser!
I n'hi ha tants que pensen ser el mateix que no pot haver-n'hi tants!
Geni? En aquest moment
cent mil cervells es conceben en somnis genis tals com jo,
i la història no en marcarà, potser, ni un,
ni en restarà res més que fem, de tantes conquestes futures.
No, no crec en mi.
En tots els manicomis hi ha folls embogits amb tantes certeses!
Jo que no tinc cap certesa, tinc més seny o menys de seny?
No, ni en mi...
En quantes mansardes i no mansardes del món
no hi ha ara mateix genis-per-a-si-mateixos somiant?
Quantes aspiracions altes i nobles i lúcides
sí, vertaderament altes i nobles i lúcides,
no veuran mai la llum del sol ni faran parar l'oïda de la gent?
El món és per a qui neix per a conquistar-lo
i no per a qui somia que el pot conquistar, encara que tingui raó.
He somiat més coses que Napoleó no féu.
M'he estret contra el pit hipotètic més humanitats que no pas Crist,
tinc fetes filosofies en secret que cap Kant no va escriure.
Però sóc, i potser sempre ho seré, el de la mansarda,
encara que no hi habiti;
seré sempre el que no nasqué per a això;
seré sempre el que tenia qualitatss;
seré sempre el que esperà que li obrissin la porta davant d'una paret sense porta
i cantà la cançó de l'Infinit tancat en un corral
i sentí la veu de Déu dins un pou cec.
Creure en mi? No, ni en res tampoc.
Vessi'm la Natura sobre el cap ardent
el seu sol, la seva pluja, el vent que busca els meus cabells,
i la resta que vingui si ha de venir, i si no, que no vingui.
Esclaus cardíacs dels estels
conquerim tot el món abans d'alçar-nos del llit:
però ens despertem i és opac,
ens alcem i és aliè,
eixim de casa i és la terra sencera,
més el sistema solar i la Via Làctia i l'Indefinit.
(Menja xocolatines, petita;
menja xocolatines!
Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines.
Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria.
Menja, baconeta, menja!
Si jo pogués menjar xocolatines amb la mateixa veritat que tu en menges!
Però jo penso i, en llançar el paper de plata, que és de full d'estany,
ho llenço tot a perdre com he llançat a perdre la vida.)
Però almenys em resta de l'amargura per allò que no podré ser
la caligrafia ràpida d'aquests versos,
pòrtic departit devers l'Impossible.
Almenys em consagro a mi mateix un menyspreu sense llàgrimes,
noble almenys no pel gest de llarguesa amb què llenço
la roba bruta que sóc, sobre el transcurs de les coses,
i em quede a casa sense camisa.
(Tu, que aconhortes, que no existeixes, i per això aconhortes,
deessa grega, concebuda com a estàtua que estigués viva,
o patrícia romana, impossiblement noble i nefasta,
o princesa de trobadors, gentilíssima i acolorida,
o marquesa del segle divuit, escotada i distant,
o cortesana cèlebre del temps dels nostres pares,
o no sé quina cosa de modern no concep bé quina cosa,
tot això, siga el que siga, el que sigues, si pot inspirar, que inspire!
El meu cor és un poal buit.
Com els qui invoquen esperits invoquen esperits, m'invoque
a mi mateix i no hi trobe res.
M'acoste a la finestra i veig el carrer amb una claredat absoluta.
Veig les botigues, les voreres, veig els cotxes que passen,
veig els ens vivents vestits que s'encreuen,
veig els gossos que també existeixen,
i tot això em pesa com una condemna a l'exili
i tot és estranger, com tot).
Vaig viure, vaig estudiar, vaig estimar, i fins i tot vaig creure,
i avui no hi ha captaire a qui no envegi, només perquè no sóc jo.
En cadascun contemplo els estripalls, les nafres, la mentida,
i penso: potser mai no visqueres, ni estudiares, ni estimares, ni cregueres
(perquè és possible fer la realitat de tot això sense fer res d'això);
potser només has existit com una sargantana amb la cua tallada
que continua existint més enllà de la sargantana, convulsionadament.
Vaig fer de mi el que no sabia,
i el que podia fer de mi no ho vaig fer.
El dominó que em vaig posar era incorrecte.
Després em van conêixer per qui no era, i no els ho vaig desmentir,
i em vaig perdre.
Quan em vaig voler llevar la màscara,
se m'havia encastat a la cara.
Quan me la vaig llevar i em vaig mirar al mirall
ja m'havia fet vell.
Estava begut, ja no em sabia vestir el dominó que no m'havia pogut llevar.
Llancí fora la màscara i vaig dormir al vestidor
com un gos tolerat per la gerència
per ser inofensiu.
I escriuré aquesta història per provar que sóc sublim.
Essència musical dels meus versos inútils,
qui em permetés de trobar-te com a cosa feta per mi!
en comptes de quedar-me sempre enfront de l'Estanc d'enfront,
trepitjant la consciència de sentir-se existint,
com una estora on topeta un borratxo
o un pelut que els gitanos furtaren i no valia res.
Però l'Amo de l'Estanc s'ha acostat a la porta i s'ha quedat a la porta.
Me'l miro amb el desconhort d'un cap mal girat
i amb el descohort d'una ànima malentenent.
Ell morirà i jo moriré.
Ell deixarà un cartell i jo deixaré versos.
Passat un temps morirà també el cartell, i els versos també.
Passat un temps més morirà també el carrer on estigué el cartell,
i la llengua en què foren escrits els versos.
Morirà després el planeta girant en quê tot això s'esdevingué.
En altres satèl·lits d'altres sistemes solars alguna cosa com la gent
continuarà fent coses com els versos i vivint dessota coses com els cartells,
sempre una cosa enfront d'una altra,
sempre una cosa tan inútil com una altra,
sempre l'impossible tan estúpid com el real,
sempre el misteri del fons tan cert com el son de misteri de la superficie,
sempre açò o una altra cosa, o ni una cosa ni l'altra.
Però un home ha entrat a l'Estanc (per comprar-hi tabac?),
i la realitat plausible cau de sobte damunt meu.
Em semiincorpore enèrgic, convençut, humà,
i em propose d'escriure aquests versos on dic just el contrari.
Encenc una cigarreta mentre pense d'escriure'ls
i assaboreixo en la cigarreta l'alliberament de tots els pensaments.
Segueixo el fum com si fos el meu rumb,
i gaudeixo, en un moment sensitiu i competent,
l'alliberament de totes les especulacions
i la consciència que la metafísica és una conseqüència de trobar-se indisposat.
En acabant em deixo caure cap enrere en la cadira
i continue fumant.
Mentre el Destí m'ho concedeixi, continuaré fumant.
(Si em casava amb la filla de la meua bugadera,
potser seria feliç.)
Vist això, m'alço de la cadira. M'acosto a la finestra.
L'home ha eixit ja de l'Estanc (es guarda el canvi en una butxaca del pantaló?).
Ah, el conec: és l'Esteve, sense metafísica.
(L'Amo de l'Estanc s'ha acostat a la porta.)
Com per instint diví l'Esteve s'ha girat i m'ha vist.
M'ha fet l'adéu, li he cridat Adéu, Esteve!, i l'univers
se m'ha reconstruït sense ideal ni esperança,
i l'Amo de l'Estanc ha somrigut.
|
Contactes
Registra´t
