| |
L´ARTISTA
 dimarts 28/febrer/2012 - 06:17  1403  1
No m’ha agradat. Però tampoc em vull atrevir a dir que gens ni mica. Però tampoc n’hi ha per tan per valorar massa un producte orquestrat per Michel Hazanavicious, un realitzador francès que només ha destacat en els films sobre l’agent secret francès OSS amb les comèdies “kistch” “OSS 117: El Caire, Niu d’Espies” (2006) i la seva innecessària continuació "OSS 117: Perdut a Río" (2009).
Francament, “The Artist” és amb Hazanavicious el que vindria a ser si en Santiago Segura, (amb quatre Torrentes que li pengen a l’esquena) li oferíssin la oportunitat de portar a la gran pantalla la vida de Segundo de Chomón. I d’aquí cap a Hollywood.
També he d’emfatitzar que “The Artist” (tot i tenir grans reconeixements a nivell europeu en festivals com Donosti o Cannes) no és tanta producció francesa com volen pretendre vendren’s. Aquí hi ha la mà dels multimilionaris productors Harvey i Bob Weinstein (que van revolucionar la Indústria als noranta portant a la fama, entre d’altres, a Quentin Tarantino, Robert Rodriguez o Wayne Wyang) que es van ficar de ple en aquest pretenciós projecte que intenta fer-nos recordar al públic que el Cinema va gaudir d’una esplenderosa (aquí crepuscular) etapa muda. Ni cal esmentar que la majoria del repartiment secundari és anglosaxó amb la presencia de veterans com la oblidada Penelope Ann Miller, l’impresionant John Goodman, el diplomàtic James Cromwell i l’histriònic Malcolm McDowell. Hazanavicious, per cert, ja no el tracten com a Michel, sinó com a Michael. Això és un avís. Un pas a la patacada quan faci carrera a Hollywood i li posin pals a les rodes.
L’argument en base de "The Artist" em recorda, vagament, al de “Cantant sota la Pluja” (Singin’in the Rain, 1952) de Stanley Donen i Gene Kelly. En aquell cas els protagonistes, actors de cinema mut, s’adaptaven al sonor recorrent a la via del musical per poder arranjar el desastre profesional que havia de suportar la seva principal estrella, naturalment Gene Kelly. El film de Hazanavicious també té moments que em recorda a la il.lustra peça mestra de Billy Wilder “Sunset Boulevard” (1950) (en la sequència de “The Artist” que George Valentin (Jean Dujardin) descobreix amagades les seves pertenences subastades a la mansió de la nova promesa cinematográfica Peppy Miller (Bérénice Bejo), la percepció de llums i obres en l’habitació tancada, així com les mones esculpides al mobiliari, em trasllada al soterrat i oblidat món de la Norma Desmond que interpretà l’expressiva Gloria Swanson).
I, per si algú l’hi ha atret veure ara pel.lícules mudes “contemporànees” I fetes amb encert, sense haver de recórrer a Lillian Gish, Mary Pickford, Max Schrech, Erich Von Stronheim, Charles Chaplin, Harry Langdon, Fatty Arbukle, Buster Keaton, o Harold Lloyd, jo us recomanaría obertament “Silent Movie” (1976) de Mel Brooks. I, per si li trobeu algun defecte perquè és en color, només heu de baixar el to del televisor a blanc i negre. No crec que un dels seus fugaços protagonistes, aquell gran mim que fou Marcel Marceau, us digui que no ho feu.
Prefereixo que un cineasta tan veterà com Martin Scorsese aprengui dels origens parisencs del Cinema amb la imaginativa l’ “Invent d’Hugo” que un francès viatgi cap Hollywood i ens vulgui donar una lliçó més que explicada sobre la inflexiva etapa que va comportar la transició del mut al sonor.
Títol Original: The Artist
Direcció: Michel Hazanavicious
Intèrprets: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller, Missy Pyle, Malcolm McDowell, Joel Murray, Ed Lauter, Beth Grant, Bitsie Tulloch i Ken Davitian.
Nacionalitat: França???
Durada: 100 minuts (Color)
Gènere: Comèdia Dramàtica
Any: 2011
Enllaç: www.youtube.com
www.youtube.com
|
| |
Cantant9999 |
:)
Tuesday, February 28th 2012, 7:44 AM
Sí, dacord, l’argument s’assembla a Cantando bajo la Lluvia. Emperò el tractament es força diferent, tan cinematogràficament com de guió. Crec que el cinema mut, aquell cinema gestual que treia rendiment de les possibilitats de la cámara més enllà de les paraules, es mereixia un homenatge com aquest. Hi ha recursos molt bons a la pel•licula, entre elles, l’escena de la jaqueta, la de la pantalla quan comencen a ballar. Crec que es un veritable joc d’imatges, treu partit de tècniques de pur llenguatge cinematogràfic, aquell art de saber jugar amb la cámara i el decorat per dir les coses en silenci, aquesta es la gran fita de la pel•lícula. I a mi m’agradaria que en endavant quan vagi al cinema, els directors intentin transmetrem els missatges també sabent jugar amb les imatges i no només les paraules, tal i com bé sabia fer en Capra, tot i que la pel•lícula fos sonora.
A part d’això crec que l’actuació den Dujardin (i la del seu gos) son esplèndides. No es la millor pel•lícula muda que s’ha fet, evidentment, “Y el mundo marcha” es molt millor. Tot i això crec que es una petita joia.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
