|
MONARQUIA O REPÚBLICA, EL DOCUMENTAL.
dilluns 20/febrer/2012 - 05:15 535 0
Que un documental que planteja la pregunta ¿monarquia o república? hagi hagut de trigar quatre anys per a poder veure’s públicament i que s’hagi hagut de retocar và ries vegades demostra que, malgrat el que considerin alguns, 40 anys després de la mort de Franco encara estem en plena transició. Demostra que la figura del rei encara és intocable i demostra que no hi ha llibertat d’expressió ni democrà cia en segons quins aspectes de la polÃtica.
És clar que això als catalans no ens sorprén: tampoc nosaltres no podem plantejar oficialment si volem ser independents o no. La mateixa constitució espanyola que explicita que el rei és injutjable – és a dir, que faci el que faci no pot ser jutjat – també explicita que els catalans hem de ser espanyols ho volguem o no. I fins i tot diu que en cas que no ho volguéssim, l’exèrcit espanyol ens tornaria a Espanya, cosa que molt demòcrata em temo que no és.
Sembla que a aquestes alçades de la pel.lÃcula debatre entre monarquia i república ja és un anacronisme. És un anacronisme perquè les monarquies – el govern de l’un -, si més no a Occident, no existeixen i, si existeixen, s’anomenen dictadures o tiranies. El que existeix a casa nostra és una cosa estranya en la que el rei regna però no governa i no se sap exactament per a què serveix.
Com que ningú defensa que el rei governi, em sembla que ningú no defensa la monarquia tal com s’ha entès sempre. I els anomenats monà rquics defensen un rei que com que no fa de rei, no s’entén quin és el sentit que acaba de tenir, a banda de ser un senyor i una famÃlia que serveix per a vendre molts souvenirs i fer veure que és la famÃlia ideal (en el cas del rei d’Espanya això de la famÃlia ideal ara mateix fa aigua per totes bandes i, pel que fa a la venda de souvenirs, ignoro si funciona o no).
Sembla lògic que tots siguem republicans, es a dir, que volguem triar democrà ticament el cap d’estat. Que preferim triar-lo més que no pas que uns individus ho siguin perquè pertanyen a una famÃlia determinada. I això és aixà no només perquè és més just, sinó perquè la història ens demostra que hi ha hagut molts reis sonats i ximplets ( i també polÃtics escollits democrà ticament, sÃ, però en aquests casos el poble ha hagut de patir la seva equivocació, no la tirania de la successió reial ).
Partint, doncs, d’aquest republicanisme m’interessen dos arguments monà rquics que surten al documental. L’un és de Paul Preston quan diu que a Catalunya ens interessa més un rei neutral que no pas un cap d’estat del PP o del PSOE, que obviament defensarien una Espanya centralista. No sé. Que jo sà piga el rei mai no ha defensat l’autodeterminació de Catalunya, ni ha ajudat a que s’eixampli la nostra autonomia. Argumenta Preston que el rei i el prÃncep Felip parlen en català quan venen a Catalunya i que els presidents del govern espanyol això no ho han fet mai. Potser sÃ, però quan els reis han fet un ús marginal del català ho han fet més folklòricament que no pas polÃticament. Encara he de veure, per exemple,un discurs de nadal fet en català per part del rei d’Espanya.
El segon argument és d’una periodista especialitzada en la casa reial que ve a dir que la monarquia és una famÃlia que es dedica a les relacions públiques de tot l’estat i que si no fos la del rei, hauria de ser qualsevol altra i que més val no perdre-hi massa el temps. No el trobo massa convincent en el sentit que si un paÃs com els USA no té aquesta figura, no veig perquè l’han de tenir països infinitament més petits. Suposo que als estats republicans hi ha persones que es dediquen a les relacions públiques sense cap problema i que tot i que no tenen el glamour dels reis, se’n surten perfectament.
Un argument dels republicans era que, dels 200 estats que hi ha al món, 180 són repúbliques i un argument dels monà rquics és que dels 20 estats més rics del món, 18 són monarquies.
Finalment, llegeixo un article molt sensat a l’Avui que ve a dir que parlar de monarquia o república a Catalunya és com parlar del sexe dels à ngels perquè el que ens cas és l’independència. Després ja decidirem: i és exactament això.
|