| |
MEUA3
 dilluns 13/febrer/2012 - 05:50  550  2
Ben bé no saps quan arriba el moment de dir prou. Hi ha hagut instants en que fins hi tot s'ha verbalitzat el desig aturador d'inèrcies castrants. No obstant el pes aclaparador de les circumstàncies, de projectes, de moments puntuals... et fan creure que no toca ara. Que més endavant, ja tindràs temps. T'ho diuen, t'ho dius i acabes cedint.... una altra vegada. El temps va passant, inexorable i quan te'n adones esbufegues maleint les ocasions perdudes, els moments de l'ara no toca, les situacions inoportunes, la vana esperança que mil vegades has renovat. El temps que ha passat ha anat deixant engrunes, restes de les vivències que, oh ment indesxifrable i selectiva, son ara baluards o gàrgoles.
El temps passa i no el podem aturar. Ja ho he dit. Peró el que resta el podem enfrontar més d'acord amb els nostres desitjos. Intentar-ho al menys. Em faig aquest propòsit.
Que vull?
Com ho vull?
Am qui ho vull?
Quan ho vull?
Sí, sembla un plantejament egoista. Peró no ho és. Només els que son rígids de ment, només els que s'arrosseguen en els mateixos fangs que pretenc deixar, poden pensar en que es tracta d'una actitud egoista.
L'egoisme ve d'imposar, de sotmetre als teus propis gustos, als teus desitjos. Jo parlo de trobar amb qui compartir, de trobar l'empatia que condueix al suprem estat de la fusió i de la confusió. Parlo de confondre esperits, desitjos, anhels.... Potser un projecte, una vida.... el que resta de vida
|
| |
|
Contactes
Registra´t
