No ha estat una qüestió genèrica sino posicionada a partir del concretisme que impliquen les experiències vitals concatenades.
L'eternitat, paradoxalment, és efímera. Però la sensació que ens deixa, roman en els records, i són aquests, mentre nosaltres existim, que fan etern aquell moment.
Gràcies per les vostres respostes.
Això no li diguis a l'església catòlica, ja saps que per a ells, l'eternitat és l'eternitat i com a tal és infinita en el temps. (...el fuego eterno con el llanto y crugir de dientes...).
Crec que no podem fer res, l'eternitat no és un temps que ens pugui afectar de manera conscient com a persones, només és un concepte filosòfic.
Crec que la pregunta no és tant genèrica com sembla i que darrera d'ella hi ha d'haver alguna percepció concreta i en aquest sentit, també subscric el que diu la feda
però ...sense enganyar-se : no es eternitat , com diu la Bolly !
Les coses son com son, i s'han de viure, però sense fer -se castells de fum, que després es quan es treuen de contexte i pateixes...
Hi ha segons que poden ser eterns i eternitats que passen en un segon. A vegades les hores s’escolen entre les mans i la sensació és que han passat només segons