MartinaH |
Seguim...
Monday, January 16th 2012, 10:22 AM
El que existeix no pot enganyar-se, i per això, si m’enganyo, existeixo. Aleshores, si existeixo si m’enganyo, com m’enganyo de que existeixo, quan és cert que existeixo si m’enganyo? Encara que m’enganyi, sóc jo el que m’enganyo, i, per tant, quan sé que existeixo, no m’enganyo. Com sé que existeixo, així sé que sé. I quan estimo aquestes dues coses, les hi afegeixo l’amor mateix, quelcom que no és de menys valor. Perquè no m’enganyo de que estimo, no enganyant-me en el que estimo, doncs, encara que l’objecte fos fals, seria verdader que estimava coses falses. Quina raó hi hauria per reprendre i prohibir-me estimar coses falses si fos fals que estimo aquestes coses? Sent aquestes coses certes i verdaderes, qui dubta que quan són estimades, aquest amor és cert i verdader? Tan cert és, que no hi ha ningú que no vulgui ser feliç. I, com pot ser feliç, si no existeix?
Tá enterao? Pos jo no... ;)
|
Contactes
Registra´t
459 
3
