| |
Les llàgrimes d'un nen que es va fer gran
 dijous 5/gener/2012 - 11:08  1103  5
Vaig obrir la porta amb mandra. Capcot, avançava cap a l'ascensor mentre la meva mare m'esperava a la porta per acomiadar-me. Ho feia amb un posat normal, rutinari. Fins que em vaig girar, i amb cara trista li ho vaig confessar: “mare, ja ho sé, sou vosaltres”. I ella, primer, va posar cara de comprensió, i va dibuixar un somriure mentre s'acostava per abraçar-me i fer-me un petó d'aquells tan dolços.
No sé exactament quin dia vaig lligar caps. No ho recordo. Era petit, però em creia ser molt gran. Suposo que com tothom. Tan sols que pocs mesos abans havia complert 8 anys.
Aquell va ser un Nadal especial. El meu avi havia mort aquella tardor, després d'una llarga malaltia. Potser per això, perquè la màgia de les festes es va tenyir una mica de dol, vaig acabar adonant-me de tot plegat.
Era el més xic de tots. I el Tió, el Pare Noel i els Reis només passaven per mi. Ja feia anys que els meus germans havien crescut i m'havien cedit tot el protagonisme d'aquells dies. I jo l'acceptava amb tota la innocència del món.
Tot plegat va començar el dia de Nadal. La meva àvia va voler que anéssim a dinar a casa seva, i ens va preparar un àpat deliciós. Abans, però, tocava fer cagar el Tió. D'allà n'havia de sortir un petit present per tots, un bon regal per mi; i el cava i els torrons del dinar.
Mai no havíem tingut un Tió ortodox. Vull dir que no era un tros de tronc. Fèiem servir dues cadires cobertes amb una manta, i amb pals d'escombra i fregona la picàvem perquè en cagués tants presents com fos possible. I sempre, per art de màgia, hi sortia alguna cosa d'allà sota. Jo no entenia gairebé res, i solia mirar les rajoles del terra. Les comprovava, que no belluguessin, i que allà no hi hagués guardat, d'alguna manera màgica, tots els regals que acabaven apareixent.
Però va ser en una de les cagades que vaig començar a sospitar. Una meva tieta, germana del meu avi, li va regalar a la meva àvia una fotografia emmarcada on hi sortia ella amb el seu difunt marit. I la meva àvia es va emocionar tant que no va contenir l'emoció i es va abraçar a la tieta, mentre a la resta de la família els brillava els ulls de l'emoció. A tots, menys a mi, que mirava l'escena amb cara d'incomprensió i sospita.
No els culpo pas, tot el contrari. Va ser un acte reflex que jo, en el seu lloc, també hagués tingut.
Però amb allò vaig començar a barrinar, a donar-hi voltes durant totes les festes. Pels carrers ja no veia gent caminant, sinó senyors i senyores amb paquets. Al Carrer Major ja no hi havia gent passejant, ara sabia que estaven comprant. I els patges del Rei Negre el meu preferit veia que no eren negres, sinó que anaven maquillats per a l'ocasió. “No t'hi preocupis, són els patges. L'important és el Rei..” em deien a casa.
Suposo que em resistia a creure l'evidència, fins que va arribar el dia 5, el de la cavalcada. Allà se'm va desfer per sempre la il·lusió. Vaig tenir el Rei a dos pams, i em vaig adonar que ni tan sols ell era de debò. No podia ser... Com tampoc podia ser veritat que la meva mare li digués al meu pare, amb veu fluixeta per reconeixible, que no m'havia pogut comprar els mitjons del Barça perquè ja s'havien acabat els de la meva talla. I tampoc podia ser que la meva padrina li fes un petó a la meva àvia per aquell 'bolso', i li digués que si no li agradava se'l podia canviar a aquella botiga on l'havia comprat. No podia ser, però era.
Tota la il·lusió que s'havia apoderat de mi en aquells anys, i que s'intensificava abans de festes, s'havia esmicolat amb poc més de dues setmanes. I aquell dia 7, de camí cap a l'escola, no podia fer més que resignar-me a l'evidència, mentre amb les mànigues de l'anorac m'eixugava les llàgrimes d'aquell nen que s'havia fet una mica més gran.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
