|
PLÁCIDO
dissabte 24/desembre/2011 - 01:43 1496 4
Ja portem unes quantes festes de Nadal amb la crisi com a teló de fons i encara em crida l’atenció l’afany d’avesarse a una rica societat de consum que ens volen aparentar. Costum heredata de les darreres dècades. Però va haver un abans. Uns inicis. Durant els dos períodes que divideixo el Franquisme (l’estraperlo de Post-Guerra i el Desarrollismo iniciat des del Pla Marshall), acabaríem ententent el paper de la nostra situació, sobretot pels de la meva generació, nascuts en la, suposada, transició a una Democràcia que a ben pocs els hi ha anat d’allò més bé.
Per altra banda, una de les raons per les quals em sento orgullós de ser manresà s’encara a un dels esdeveniments que es van donar l’hivern de l’any 1961, tocant a les locals festes de la Llum, quan dos professionals del cinema, com Luis García Berlanga i el guionista Rafael Azcona, es van fixar en “una pequeña ciudad de provincias” quan el “desarrollismo” encara no s’havia iniciat i que l’atractiu d’aquella “Cuenca Catalana” (si veniu desde Barcelona amb el Pont Vell en primer pla, ho comprendreu) que suposava un poble gran com Manresa els obria a un munt de possibilitats per farcir un agredolç gall d’indi enriquit d’episodis còmics i col.lectius que es donen durant les festes de Nadal, aparentment alegres i joiosos però que evidnetment el vinagre que es deixa anar s’escampa al llarg de tot el metratge d’un film que es va gestar sobre la marxa: Plácido.
L’argument ens podria portà a un escenari berlangià com Villar del Río, Calabuch o Fuentecilla, però aquí la ciutat no té nom, però sí els seus habitants que pul.lulen pels aleshores carrers estrets amb els desnivells abruptes del casc antic del Cor de Catalunya. Si ja de pas li afegiu una processó d’extres a l’estampeta urdida per aquest duet de gegants del cinema espanyol, el sainet està més que garantitzat.
Tornant a la realitat, rera les càmeres, un treballador de l’ ara extintiguida Pirelli (multinacional que aleshores es trobava a Sant Joan de Vilatorrada, a pocs quilòmetres de les localitzacions) guanyava 60 pessetes al dia. Com a extra habitual de “Plácido” podia guanyar un jornal de 230, com al conductor del motocarro (que no és Cassen en la majoria de sequències), tot un símbol en el seu moment (com els orinaris públics de la Plaça Sant Domènech que encara hi són). Els càstings d’un rodatge que duraría dos mesos es van dur a terme a l’edifici del Casino (on tenim ara la Biblioteca) abans que es caigués a peces per dins durant els trenta anys seguents abans de ser novament reformat. Els interiors es van rodar a Barcelona, però el patrimoni manresà és el gran protagonista. Els orinaris públics en les sequències inicials on treballa la familia de Plácido Alonso son autèntics. Es troben ubicats a la Plaça Sant Domènech, en una de les facanes laterals del Teatre Conservatori.
“Plácido” doncs, va suposar la primera col.laboració de Berlanga amb Rafael Azcona en el guió, creant un tándem agredolç per a la maquinària censora del Règim que, de cap de les maneres, una vegada plasmat del guió, deixava passar fotograma a fotograma algún detall que els semblés presuntament imperfecte. Però la precisió d’ambdós fou més que suficient per tirar endavant un argument ple d’ironies, enrenous en aquesta grisa estampeta on un gran esdeveniment social es durà a terme en la citada ciutat de provincies. L’empresa de bateries i paelles “Cocinex” patrocina el “siente a un pobre en su mesa” (que havia de ser el títol del film però que la censura no ho va permetre).
Plácido amb el seu motocarro és un dels col.laboradors d’aquesta processó de nadales magres amb un to de folclore i multituds berlangianes que justifiquen el seu segell. I malgrat intentar pagar la primera lletra del seu adorable vehicle, tot un seguit de situacions rocambolesques entre families benestants i convidats pobres ho impediràn, li faràn extreure al nostre protagonista el seu bon cor de patidor en època de festes. Perquè a “Plácido” hi ha pobres que pidolen i pobres que suen la cansalada on només sel’s permet l’entrada als bancs per ingressar els diners.
Avantsala d’una societat que encara no s’havia erigit en el consum tal i com el coneixem ara ara és una bona oportunitat de veure aquest film nadalenca. Així que oblideu-vos de pares-noel, elfs, i arbres de nadal a l’americana amb vailets insuportables al voltant de la llar de foc (com si tots n’haguéssim de disposar d’una) obrint els abundants regals i embalums mentre els pares encara dormen, que la crisi va per llarg.
I, Jja de pas, us desitjo de tot cor un BON NADAL I FELIÇ enGANY NOU a totes i a tots !!!!!
Títol Original: Plácido
Direcció: Luis García Berlanga
Intèrprets: Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez, Elvira Quintillá, Amelia de la Torre, Julia Caba Alba, Amparo Soler Leal, Manuel Alexandre, Mari Carmen Yepes, Agustín González, Luis Ciges i Antonio Ferrandis
Nacionalitat: Espanya
Durada: 84 minuts (B/N)
Gènere: Comèdia
Any: 1961
Enllaç: www.youtube.com
www.youtube.com
|
|
|