| |
40 ANYS DE LA TARONJA MECÀNICA
 dilluns 19/desembre/2011 - 07:08  1801  5
Tal dia com avui de l’any 1971 es va celebrar la “premiere” del film més esmentat de Stanley Kubrick. El realitzador de “2001” (1968) no es desmarcava de la Ciència-Ficció però baixava a la Terra per elaborar un tractament moral sobre el comportament humà en un futur pròxim. Basant-se en la novel.la d’Anthony Burgess, on recollia frequents argots de l’inventat “nadsat” (mescla de “cockney” londinenc i eslau), la història ens porta al seguiment d’Àlex, un jove delinquent, fascinat per la violència i la música clàssica (especialment la novena de Beethoven) incapaç de brotar a la maduresa i que la fi dels seus actes (condicionat pel seu empresonament) i un tractament psiquiàtric repressor dels seus instints agressius (la técnica Ludovico) el reinsertaràn de nou a una societat no exempta, precisament, de l’antiga conducta avessada per Àlex que el durà a ser un autómata i mártir d’unes bretolades que, en els seus temps bojos, havia aplicat en les seves marxes nocturnes consistents en baralles amb bandes rivals i visites sorpresa.
De fet “La Taronja Mecànica” té gairebé cinquanta anys si és que no els ha complert. L’escriptor Anthony Burgess va reflectir amb la seva novel.la la distopia d’un Londres centralitzat per un sistema doctrinari en temps de Guerra Freda que no pot controlar els delinquents de carrer. En un principi Burgess es basà en un episodi personal on ell mateix i la seva dona fóren assaltats per un grup de quatre soldats americans que estaven de permís i, òbviament, ebris. Deixant de banda aquesta cruel anècdota l’autor d’altres obres com “Els que Toquen el Piano” (Edicions 62, 1991) “Poderes Terrenales” (El Aleph Editores, col. Modernos y Clásicos, 2008) i capaç d’inventar un llenguatge tan primitiu amb reminiscències inodeuropees pels diàlegs homínids del film de Jean-Jacques Annaud “A la Recerca del Foc” (La Guerre du Feu, 1981) no era conscient de les polèmiques proporcions que adquiriria del seu manuscrit una vegada enviat a l’editor. De fet, als Estats Units (país amfitrió de l’estrena mundial) s’edità amb l’absència del capítol 21 (que tampoc preuem a la pel.lícula amb aquell final on Àlex justifica la seva cura mitjançant un delirant somni on participa en una orgia). Al capítol 21 (que desde la primera edició en català, que no en castellà, s’ha respectat), Àlex torna al bar làctic amb una nova banda de drugs (amics) però el seu retrobament amb Pete (un dels seus antics col.legues i que al film queda en un segon pla, a diferencia dels altres dos,Georgie i Dim, que el traicionen) farà que reflexioni el seu futur com a adult, (al llibre, si no m’equivoco, tenia catorze anys) com per exemple, buscar-se una companya i casar-se.
Els drets per adquirir la novel.la de Burgess no es van fer esperar. Al comprobar que els Beatles funcionaven bé a la gran pantalla amb les pel.lícules de Richard Lester “Quina Nit la d’aquell dia!” o “Help” els envejosos Rolling Stones (com variarien el “Let it Be” al seu “Let it Bleed) intentaren s’adjudicaren els drets de la novel.la per fer la seva “bretolada” en resposta a “Quina Nit la d’Aquell Dia!” o “Help”. I, de fet, a vegades m’ho imagino: Mick Jagger i els seus entrant a les cases a qui no els falta dur màscara de l’espantosament lletjos que arriben a ser. De la mateixa manera que m’imagino Woody Allen si hagués substituït Tom Cruise a “Eyes Wide Shut”, com així, sembla que diuen, se li va proposar.
Burgess va denegar els drets als Stones replicant que la seva popularitat no seria més que una “excusa” per engrossar més els seus beneficis de músics fora dels escenaris. Finalment fou Kubrick qui s’interessà per la novel.la, adquirí els drets amb la Warnet Brothers, i desde la pinewood estudios es va posar a treballar amb la seva dona, la pintora Suzanne Christian, i el compositor Walter (ara Wendy) Carlos, entre altres, a engrassar el mecànic fruit.
Kubrick va comptar amb un actor de vint-i-sis anys natural de Leeds anomenat Malcolm McDowell, de mirada trapella i ulls grossos a qui l’havia vist en un paper d’estudiant rebel a “If…” (1968) de Lindsay Anderson; tota una declaración del “free cinema” contra el doctrinari sistema educatiu anglès. Sabent l’animadversió que sentia Malcolm McDowell als rèptils, Stanley Kubrick li aplicà la seva pròpia terapia Ludovico però a la inversa col.locant-li una serp com a animal domèstic al dormitori on el personatge d’Àlex escolta la novena després de tornarse’n de parranda ultraviolenta.
Per la part musical, Walter Carlos (l’encarregat de modificar electrònicament Beethoven i Rossini) va veure complert el somni de la seva vida. Amb els beneficis que recollí de la banda sonorà pogué canviar-se de sexe. Vuit anys més tard es faria càrrec de la compopsició d’un altre film de Kubrick, “La Resplendor” sota el nom de Wendy.
Per la part española, l’estrena es produí el 19 de juny de 1975 amb insistents reposicions fins ben entrada a la de`cada dels vuitanta. Però dos estudiants de cinema com Eloy de la Iglesia i José Luis Garci com a guionista realitzaren el 1973 una còpia idéntica sota el títol de “Una Gota de Sangre para Morir Amando”, on les teràpies es fan a l’Hospital de la Paz (on moriria el Paco). La pel.lícula, horrenda per simpaticament benintencionada, estava interpretada per dos actors estrangers; Chris Mitchum (fill de’n Robert Mitchum) i Sue Lyon (que interpretà curiosament “Lolita” de Kubrick). Unes dècades després José Luis Garci, contradictòriament a les seves maneres de principiant als setanta, va confessar en el programa “Que Grande és el Cine” (allà on es podia xerrar i fumar a cor que vols) que “La Taronja Mecànica no li havia agradat”.
Quatre dècades després aquest fruit encara treu suc.
Direcció: Stanley Kubrick
Intèrprets: Malcolm McDowell, Patrick Magee, Warren Clarke, Michael Bates, Miriam Karlin, Philip Stone, Adriene Corry, James Marcus, Steven Berkoff i David Prowse
Nacionalitat: Regne Unit
Durada: 135 minuts (Color)
Gènere: Drama futurista
Any: 1971
Bibliografia:www.casadellibro.com
Enllaç: www.youtube.com
|
| |
|
Contactes
Registra´t
