| |
LA MARATÓ DE LES RETALLADES
 dilluns 12/desembre/2011 - 07:01  1409  3
Ja som a l’avantsala de Nadal i en ple segle XXI no falta dir que els mitjans de comunicació amb aquella totpoderosa arma que és la publicitat són els principals instigadors d’un agressiu mode de consumir basat en la compra que, a primera vista, pot resultar responsable, però el nervi de la il.lusió i emoció concentrades en anuncis de cava, torrons, perfums, i joguines, com a principals productes de demanda, configuren un polvorí de despeses que resten les verdes xifres de la paga doble. O ni això.
Això ens torna individualistes. Per molt que li comprem un regal als qui més estimem, per allò de quedar bé més que emfatitzar l’esperit del Nadal, la Societat de Consum ens demana que ens esforcem. Perquè ens faci sentir obligats, i que ho haguem de sentir en el cor. Vers cap aquell pròxim, digues-li, familiar, fill il.lusionat, o el putu amic invisible dels collons del sopar d’empresa. Compres allò que voldries regalar però de pas et busques alguna cosa per a tu. Això ens demanen: que ens aboquem a la cega aventura de les compres amb l’excusa de passar el dia.
Ara que el fred ens envaeix i mentre ens escalfem, la televisió ens escup tota la propaganda possible. Les noticies fins i tot comencen a fer-ne ressò amb informacions secundàries al voltant d’aquest esdeveniment. Des de fa un parell de dècades però hi ha un fenòmen mediàtic que de manera colpidora i emocional ens vol fer partíceps de que la nostra bondat pot anar més enllà i que resulta, a priori, una font d’ingressos desde l’audiència i la solidaritat. I aquesta eina catalitzadora no són ni més ni menys que les Telemaratons.
Entenc que pot ser emocionant per a l’afectat. Però d’aquesta instrumentalització parteixen les cadenes de televisió perquè aquell any es fixin o prenguin consciència d’aquella malaltia on els beneficis per part dels televidents que aporten el seu bri d’ajuda acaben amb unes espectaculars xifres destinades a continuar investigant noves vies ja sigui per millorar la qualitat de vida del malalts o desenvolupar noves vies d’investigació per paliar la patologia mitjançant fàrmacs, tractaments, cures, etc…
Fins aquí fantàstic. No en critico les intencions sinó la forma. És xocant veure la situació de milers de catalans afectats per la malaltia en rigor, però quan et posen al famoset cantant amb veu esplenderosa i personalitats del món cultural i polític amb cara de melodrama fent front a un repte que acabarà sent victoriós quan donen les xifres finals ens euros al final del programa, pretenen encomanar una alegria que ens du a un oblit que es tornarà a esvaïr a l’any vinent quan plantejen una altra malaltia i la maratoniana solució mediàtica per tornar a aportar el granet de sorra.
¿¿Mirarien a una altra banda, per exemple, si la Lidia Heredia, l’Espartac Peran o l’Elena Garcia Melero amb cara d’alegria voltant pels platós féssin alguna conexió en directe en qualsevol pis de Catalunya, en plena execució hipotecària, càmera de TV3 filmant en viu, mentre agent judicial i dos de la urbana avisen a un desesperat matrimoni de l’avís de desnonament, mentre els fills petits s’ho miren amb incomprensió amb mig torronet a la boca??
¿¿Muntarien conexions en directe al Banc d’Aliments, a Menjadors Socials o enviar corresponsals de matinada a caixers automàtics per comprovar que s’han convertit en refugis contra el fred??
¿¿Serien capaços de portar als habitants de l’Aldea com a públic i als afectats per les retallades muntant un campament a l’edifici de Tv3 amb les càmeres exteriors “del temps” gravant-los conjuntament amb una legió de mossos del Puig porra en mà?
¿¿Afrontarien l’autèntica malaltia social que suposa una pandèmia com l’egoïsme que corre en temps com aquests?? ¿Podrien eliminar la falsa miopia de mirar per un altre cantó i afrontar vacunes contra la hipocresia per tocar de peus a terra?
I la darrera questió: encara queda alguna bona persona en aquest mon?
Si tan poder tenen els mitjans com per reunir milions d’eurus per a uns avanços destinats a fundacions privades (començant per la Caixa) , bé ho poden fer per al fons destinat als qui ho necesiten. I sense vergonya. La unió fa la força. És de sentit comú quan ens trobem en un problema global.
I no ens avergonyim de recórrer als temps de la pel.lícula “Plácido” del Berlanga, del “FACI SEURE UN POBRE A LA SEVA TAULA”. Aquí tots ens hauriem de despullar per dins i muntar una cagada col.lectiva (ara que son temps de caganers) davant aquestes que pretenen desviarnos el verdader esperit col.lectiu del Nadal (i no pel significat religiós, perquè el Nadal no és més que l’antiga Festa del Naixement del Sol pels romans i robada pels primers cristians amb la fi d’atreure adeptes). De totes maneres s’estàn perdent uns vells valors. I si no és així que em transplantin el cervell si estic boig.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
