Darrere els vidres del cafè
vèiem el transitar dels llums
de la tarda.
Compartíem el blau-verd fusionat
del cel i del bosc dels nostres ulls,
el groc neulat per la broma i eclipsat
pels habitatges,
i el verd esperançat de la gespa
que trepitjar desitjàvem.
Passejaven els transeünts al defora,
seguien aliens a la nostra distreta i discreta mirada.
Abrigàvem adesiara entre la conversa amb devoció
els breus silencis que mitigàvem i anorreàvem.
A poc a poc seguia caient la fosca
sense tardança.
Encadenàvem somriures eviterns,
emocions perdurables
i més mots i més paraules d’agradosos continguts
gairebé inacabables.
Almosta de més que companyonia
i d’etern capteniment
que voldria més i més amb tu.
...d'agafar el diccionari ,buscar un parell de paraules i descobrir que un somriure evitern és "aquell que ha tingut principi però no tindrà fi",ja et puc dir que he entès el poema i m'agrada molt! ;P
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't