Baixant pel carrer del Nord em venia a la memòria quan de petita havia fet el mateix recorregut de la mà de la mare i la companyia de la meva germana petita dirigint-nos cap a ca la tieta on ens esperaven moments de jocs i rialles amb els cosins...i per berenar aquella coca d’oli tan bona que no elaborava cap de les fleques de la meva ciutat.
Ara tornava a fer el mateix recorregut però cap a un altre destí,i la seguretat de baixar per aquell carrer em fèia perdre de la meva ruta correcta,conscient a més de que la meva mirada es desviava poruga i angoixada cap a cada cotxe negre que em fregava l’abric vermell que havia triat aquell matí per sortir de casa.Un color vermell que em donava seguretat,color a la cara i a conjunt amb la laca d’ungles i el pintallavis.
Un cop centrada en la meva realitat,vaig tornar enrera i tot enfilant el carrer Cervantes vaig arribar al meu destí per fer el que havia d’haver fet fèia molt de temps...
Una hora després i tenint clar que faria aquest recorregut els Divendres des d’aquell moment,vaig agafar de la maneta la meva filla i vaig desfer els meus passos,però abans d’agafar el tren em vaig prometre a mi mateixa que faria memòria i li demanaria a la mare on era la fleca de les coques d’oli per poder comprar-ne una cada quinze dies i donar-la de berenar als meus fills.