L'altre dia parlant amb un amic fortament ficat en política em diguè que el el català era un poble oprimit amb fortes ansies de llibertat. No vaig voler entrar en política; però la meva ment no va poder evitar recordar, sentint les seves paraules, aquest cant dels jueus portats a Caldea després de la caiguda del primer temple, anyorant la llibertat i la seva terra.
El cor és com una flor esbadellada, encara que tots cantin amb els ulls mig clucs de nostàlgia. Premonició? (Pensava en un altre exili, és clar, no en el del poble jueu: un que ens toca de més a prop :D).