| |
Presències
 dijous 10/novembre/2011 - 03:10  1127  2
Un capvespre fosc, feia fred i ella esperava. Sabia que era allà…en sentia la presència, la notava en un punt de la columna vertebral on el fred es convertia en dolor (bé, també podia ser el principi d’una lumbàlgia!)...
Però el que va fer que es girés fou un so, que no va entendre però que sabia que era la seva manera d’avisar-la. I en girar-se ,un petit esglai, no ho va poder evitar, no esperava que una aparició fos res agradable ,però malgrat això tampoc podia evitar sentir-se impressionada.
Ara, davant seu, una ombra immensa que els seus ulls verds amb prou feines podien abastar.
I no sabia perquè però va començar a seguir-la, pels carrers estrets, foscos i humits. Anava molt ràpid,sense deixar empremta (més que caminar les aparicions llisquen .I a tota velocitat!).Els seus passos petits es van haver d’accelerar gairebé a la mateixa velocitat que havien adquirit ja feia estona els seus pensaments. I no tenia esma per dir res (de fet tampoc sabia si l’ombra a qui estava seguint , tenia orelles).
Intuïa, que com les feres que porten les seves preses al cau, aquest camí els devia portar a algun lloc similar.
Tot i l’aigua que li regalimava cara avall va veure que havien arribat al seu destí, a una porta que no sabia què amagava al darrera. I... sabent que hi ha portes que val més no obrir,la van travessar , i l’ombra es va girar i la va mirar (bé no li va veure els ulls però suposava que alguna cosa similar devia tenir,digues-li ulls , digues-li antenes).No la va observar com a una possible presa sinó com un científic mira una curiosa espècie en perill d’extinció. Més que amb admiració amb la convicció que ella pertanyia a un esglaó inferior de la suposada “evolució”.
I tot i ser un ésser petit i menys evolucionat es va anar adaptant a la manca de llum , a la mirada escrutadora de l’aparició (que de tant en tant es fixava en altres espais del cau) i mica en mica va deixar de sentir fred i sintonitzà amb l’altre ésser fins que va semblar que fins i tot s’acomodava a la situació i en gaudia (que estrany ,no?).
Però tota trobada té un final i més si és amb una ombra immensa , que s’esmuny pels carrerons aprofitant la foscor i és etèria i lliure.
Van sortir del cau i van refer el camí per segona vegada i una mena d’angoixa com un puny li premia el pit (de fet també feia estona que no menjava!), i aquella ,ara desitjada, companyia la va embolcallar per un moment. El fred va desaparèixer , es van donar l’esquena ( a una presència no li pots demanar el facebook,no?),i es van allunyar prenent camins oposats, tant com ho poden arribar a ser la vida d’un homínid i la d’una ombra, pensar que podien seguir plegats era un contrasentit...
PD:ho sé...llegeixo en excés i veig massa pelis! ;P
|
| |
|
Contactes
Registra´t
