| |
LA LÍNEA VERMELLA DELS PACTES ENTRE CIU I EL PP.
 dimecres 9/novembre/2011 - 05:59  614  0
No sóc dels que pensen que el PP no tingui legitimitat democràtica, per molt que més que un partit demòcrata el percebo com un partit neofranquista. Crec que la meva percepció no és partidista sinó que es recolza en la història del partit. Al PP van anar a parar tots els polítics franquistes, alguns directament, d’altres després de passar per la UCD. Al PP voten el gran gruix dels neofranquistes espanyols. Potser la prova més evident d’això és que a Espanya no hi ha un partit d’extrema dreta esplícit. No cal: el PP fa perfectament aquest paper.
Això, però, no vol dir que tota la gent que vota del PP sigui neofranquista. Algún conservador, demòcrata-cristià o liberal espanyol també el deu votar. Però no és aquest el pedigrí dels seus líders. Podem pensar en Manuel Fraga, podem pensar en José Maria Aznar i, pel que fa a Rajoy, amb un tarannà molt més amable que Fraga i Aznar, però cal no oblidar que sa mare, apassionada de la política, era filla de militar i, pel que fa al seu pare, que fou magistrat president de l’Audiència Pronvincial de Lleó en plena dictadura franquista o sigui que molt demòcrates no devien ser.
Paguem encara la transició sense ruptura que no només ens va encolomar un rei que mana moltíssim més del que sembla, sinó que va fer que les famílies franquistes es poguèssin continuar dedicant a la política, als negocis, a la magistratura, a la milícia, al clergat, als mitjans de comunicació i, en general, a detentar tots els poders fàctics del país com si res.
S’ha de reconèixer que el pedigrí demòcrata dels socialistes és un altre. Compartim amb ells ser descendents dels republicans que van perdre la guerra civil. Compartim amb ells la lluita antifranquista. I com que ells, quan han governat, han fet una política bàsicament liberal i pro-occidental, també compartim bona part de la seva política exterior i de la seva política econòmica. El problema és que els socialistes, primer, sóc jacobins i, segon, el seu pes en les institucions estatals importants és molt pobra.
Tot plegat vol dir que els nostres aliats a Espanya són, en principi, els socialistes, però que aquests són poc poderosos, com s’ha demostrat, per exemple, en tot el tema de l’estatut i que els nostres enemics a Espanya són els del PP, que són molt poderosos.
Justament perquè és el PP qui té de debò el poder a Espanya – i més que el tindrà després de les eleccions – el govern de la Generalitat s’hi veu abocat a pactar-hi. Però per a poder-hi pactar s’han de donar dues circumstàncies: que allò que es pacti signifiqui realment un guany per Catalunya i que aquest guanyi sigui percebut de manera molt clara pels catalans, especialment pels sectors més catalanistes.
Ara bé, per a que CiU pugui pactar quelcom que interessi als catalans i convenci als sectors catalanistes del país cal que o bé CiU tingui una posició de força o bé que els del PP entenguin que es de justícia tractar millor els catalans. Com que tota la història del PP ha estat tractar els catalans el pitjor possible – les campanyes anticatalanes més importants deriven totes del PP – només queda la possibilitat que CiU tingui una posició de força i CiU no tindrà una posició de força si el PP té una majoria absoluta.
Això fa que si el PP té una majoria absoluta CiU se n’ha d’apartar tant com pugui. Naturalment, hi ha d’haver un tracte correcte entre el govern espanyol i el del Principat, però poca cosa més. A no ser, ja dic, que el PP faci gestos molt visibles a favor de Catalunya, tant en l’ambit econòmic, com cultural,com nacional.
Si això no és així CiU començarà a sembrar la seva derrota. Perquè si els catalans no van perdonar a CiU que pactés amb Aznar, tampoc no li perdonaran que pacti amb Rajoy. I aquí Artur Mas hauria de ser prou humil per adonar-se’n que encara no té l’envergadura política de Jordi Pujol i que, per molt que faci, probablement mai no la tindrà ( perquè Pujol va fer d’ell mateix un mite i Mas això no ho farà mai ).
Vivim uns moments en que el sentiment catalanista puja, en que l’independentisme puja. Mai als balcons no hi havia hagut ni tantes senyeres, ni tantes estelades. És cert que només el 54% dels votants de CiU són independentistes, però encara és més cert que cap votant de CiU és del PP. I que de convergents anti-PP en som molts i molts.
Al final, el president Mas serà evaluat per tres coses: per com deixarà el país a nivell econòmic, per com deixarà el país nacional i per com deixarà CiU. L’economia l’ha trobat feta un fàstic i està fent una gestió molt valent; la política nacional després de la sentència de l’estatut i la radicalització de molts catalans està en un impàs i, pel que fa a CiU, Mas ha estat capaç de mantenir la federació quan ningú no en donava dos cèntims per ella després de la retirada de Jordi Pujol.
Doncs bé, opino que Mas serà jutjat bàsicament per si sap negociar o no amb el PP, per si sap on són les línees que no pot traspassar amb aquesta colla de neofranquistes amb els quals s’ha d’entendre només el mínim imprescindible. I d’escenes d’amor, ni una o alguns militants estriparem el carnet.
Si vas a mirar, Mas ho té relativament fàcil al Parlament on pot anar pactant amb l’un o l’altre sense masses dificultats. El problema de debò el té Xavier Trias que necessita entendre’s amb el PSC-PSOE o el PP per a tirar endavant, ja que els dos regidors d’ERC i Laporta no li serveixen de res perquè no sumen una majoria suficient.
|
Contactes
Registra´t
