Van ser fruit de l'espontaneïtat, però que casualment tenien una seqüència lògica-temporal.
No estava concebut així, però agafa aquest sentit.
He de confessar que el primer pensament era, originalment, escatològic (mireu si no --> CAL CUL INTEGRAL -d'aquí també la ambivalència i la seva mesura/proporció justa, malgrat els residus sobrers!!!-) ;)
Al principi és un càlcul integrat, una corva continua que et mostra el tot. Després la maduressa que va renunciant cosses del ego infantil-adolescent, i no tens més remei que deixar anar el que et sobra per adoptar la "justa messura".
Després la realitat s'esmicola, venen les decepcions i pessen més, perquè el càlcul integral ja està lluny.
Finalment, ja se sap, i ja has fet tard.
Són pensaments sobre les etapes de la vida. O m'estic tornant lelo?