| |
GRÀCIES DON GREGORIO (PECES-BARBA).
 dilluns 7/novembre/2011 - 05:37  685  3
No sé perquè ens em escandalitzat amb les paraules de Peces – Barba. El que ha dit Peces – Barba ho pensen la gran majoria dels espanyols. Ja sabem que els espanyols no només ens consideren una colònia, sinó que ens consideren una colònia emprenyadora a la que cal bombardejar de tant en tant per tal de que deixi d’empipar o s’alliberi.
En realitat el que ens estranya és que qui faci aquesta mena de declaracions sigui un socialista i no un mentre del PP o un militar o un magistrat. Perquè, fet i fet, els catalans ja estem acostumats a rebre tot tipus d’insults i d’amenaces de la dreta espanyola, dels militars espanyols, dels intel.lectuals espanyols i dels jutges espanyols. Però ens entestem en pensar que l’esquerra espanyola ho veu diferent.
Pensem que l’esquerra espanyola ens mira amb uns ulls més comprensius, amb més complicitat quan senzillament el que fa és mirar-nos amb més hipocresia – tret d’alguns com Rodríguez de la Borbolla o Bono que mai no han deixat de dir el que pensen sobre nosaltres i la nostra autonomia a tots els que els volguèssin sentir – que la dreta espanyola, que diu el que pensa clarament.
Gregorio Peces – Barba Martínez ( Madrid, 1938 ) és un jurista de reconegut
prestigi. Fou un dels set ponents de la constitució espanyola, fou president del congrès dels diputats i és catedràtic de Filosofia del Dret de la universitat Carlos III de Madrid. Durant el franquisme va defensar com advocat molts opositors al règim davant el Tribunal d’Ordre Públic. La seva lluita antifranquista li valgué ser detingut i suspès sis mesos com a advocat.
L’any 2004 Zapatero el va nomenar alt comissionat pel recolzament de les víctimes del terrorisme. El desenvolupament d’aquest càrrec fou molt controvertit ja que rebé una duríssima oposició del PP, tant dura que Peces Barba va demanar al govern que el cessès. El van cessar i de passada li van donar la gran creu de la reial i molt distinguida ordre espanyola de Carlos III. L’any 2010 el Borbó Juan Carlos li va donar el premi jurídic Pelayo.
Aquesta biografia serveix per a constatar que ens trobem davant d’una persona culta, que ha dedicat la seva vida al dret i que, per tant, quan diu algunes coses les té molt pensades o molt païdes. És un home que per la seva formació i el seu ofici no diu el que no vol dir sinó que diu el que li convé , quan coincideix, el que pensa i li convé.
A Peces – Barba Catalunya mai no li ha fet gràcia i ha fet tot el que ha pogut – com tot el PSOE d’altra banda – per a que siguem tractats com una regió, si no com a quatre províncies. Té molt clar que a Espanya només hi ha una nació sobirana i que les regions culturals són regions culturals sense cap mena de sobirania política.
Per a ell això de les regions culturals es una cosa tant seriosa que ni tant sols reconeix que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya: com que l’espanyol és la llengua pròpia d’Espanya, també ho és de Catalunya. El català és només una llengua regional per no dir folclòrica. Considera el senyor Peces – Barba que un estat amb més de 500 de història no es pot disoldre. Ignoro si amb 499, sí.
Evidentment per a un progressista com ell el que pensin els ciutadans és irrellevant. Això del dret a l’autodeterminació recollit pels drets humans a ell li deu sonar a sànscrit o només li deu semblar aplicable pels països africans o per les nacions eslaves. Per acabar-ho de rematar opina que l’idea de nació és una idea molt progressista; sobre tot pel concepte tant liberal i tolerant que ell en té.
L’ultim episodi d’aquest amor apassionat de Peces – Barba per Catalunya s’ha produït al X Congrés de l’Abogacía española celebrat a Cadis. Un altre pare de la constitució, Pérez Llorca, intervé i diu que, mentre que ells van intentar fer una constitució que consagrés la unitat d’Espanya, sembla que Catalunya i el País Basc vagin de pèt cap a l’independència. Peces – Barba li contesta: “el Conde Duque de Olivares cuando en 1640 se encontró al tiempo con el levantamiento de los catalanas (....) y de los portugueses. Se tomó la decisión de dejar a Portugal y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma, qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con Portugal y no con Cataluña(...) igual nos habría ido mejor".
La política-ficció és un passatemps com qualsevol altre i posar-se ara a discutir si els haguès anat millor amb Portugal que amb Catalunya em sembla una pèrdua de temps. El que cal recordar, en tot cas, és que tant Catalunya com Portugal lluitaven per la seva llibertat i que els dos pobles tenien el dret a ser lliures. I cal recordar que si avui Portugal és independent i Catalunya no és gràcies a un fet militar, com ens ha passat masses vegades a la història.
Però de tota manera, per a mi, la paraula més interessant de tot el paràgraf només té tres lletres i és la paraula “nos”. Perquè és evident que si al subjecte polític del que parla Peces Barba li haguès anat millor amb Portugal que amb Catalunya, Catalunya i Portugal no són aquest subjecte polític. I així tenim que Castella o Espanya és el “nos” i Catalunya i Portugal la colònia que havia d’ajudar a aquest “nos” a anar millor o pitjor. És una pena que hi hagi molts catalans que encara no ho entenguin això.
Punt i seguit Peces Barba parla de bombardejar Barcelona, quelcom divertidíssim es veu. Franco va bombardejar Barcelona 118 vegades. El Conde-Duque de Olivares va bombardejar Barcelona mitja dotzena de vegades. Felip V va bombardejar Barcelona dues vegades, una amb més de 6.000 bombes. Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores llençant-hi més de 1.000 projectils. Prim va bombardejar Barcelona durant dos mesos (fou llavors quan va dir allò de “o faixa o caixa”). La nostra ciutar també fou bombardejada durant la Setmana Tràgica l’any 1909 i pel general Batet l’any 1934 després de que el president Companys declarés la República Catalana.
Tots aquests bombardejos als barcelonins ens fan morir de riure. Per això el meu pare em deia que quan Catalunya fos independent una de les primeres coses que s’havien de fer era enderrocar el castell de Montjuïc, que només ha servit per bombardejar els barcelonins. Ho trobem tant divertit això dels bombardejos a Barcelona com que ETA anès matant a la gent. Divertidíssim, tu. I només per això, malgrat que sa mari hagi estat una santa, ell mereix la consideració d’un immens fill de puta. Amb totes les lletres.
Tant simptomàtic com el que va dir Peces – Barba va ser la reacció dels assistents a la conferencia. Els assistents catalans es van aixecar i van marxar de la sala i després van redactar una nota de queixa. Però Peces – Barba els hi va dir que no estorbèssin i que si havien de marxar féssin el favor de fer-ho més depressa. I el que encara és més greu que la supèrbia d’aquest estúpid: els assistents no catalans es van fer un tip d’aplaudir el catedràtic madrileny. Això és tan greu o més que les paraules de Peces – Barba, perquè una cosa és que un s’equivoqui, però una altra que una sala plena d’espanyols faci seves les paraules del catedràtic que ens menysprea i que troba tant divertit que es bombardegi Barcelona.
Després d’això han vingut les excuses dels uns i les exclamacions dels altres. Però el que és cert és que una vegada més els espanyols han quedat retratats. Espero que algun dia alguns catalans que no volen veure com ens estima aquesta gent ho vegi.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
