| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Titania
|
|
| |
Estimar és sa?
 diumenge 6/novembre/2011 - 03:09  1877  16
Parlant amb un amic dèiem que estimar ha de ser una cosa bona perquè fa estar alegre, ser generós, encarar la vida amb optimisme, bla, bla, bla... Que fins i tot es pot arribar a ser feliç pel sol fet d'estimar, i si a més som correspostos i ens sabem estimats, llavors es poden sentir les papallones a l'estómac i altres sensacions agradables.
Però, ...i tots aquells efectes que no són tan positius? Com perdre la gana; no dormir; sentir les possessions; sentir gelosia; por a les pèrdues; al rebuig, inseguretats...
Ser estimat i estimar fa possible que ens deixin d'estimar i també deixar d'estimar nosaltres.
Que ens deixin fa mal, ...molt mal, sobretot si nosaltres encara estimem. Però si som a l'altra banda, si som nosaltres qui deixem d'estimar, també és dolorós. Ja no se senten gelosies ni hi ha la por de què ens deixin, però dins nostre lamentarem no sentir desig per algú per a qui ho som tot, lamentarem ser nosaltres la causa del seu dolor, i això... ai, també fa mal, perquè... fer mal: fa mal.
Per tant, un cop arribats a la conclusió que estimar fa mal, jo em pregunto: Estimar, és sa?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
bugy |
Em sembla
Monday, November 7th 2011, 1:47 PM
Pel que dius, parles d´amor romàntic, de parella. Penso que quan arriba la fi d´una història, el dolor és proporcional al l´intensitat del sentiment. No hi ha guanyadors ni perdedors, hi ha intensitats, no hi ha possessions, és més quan de veritat s´estima, si l´altre vol marxar, s´ha de saber deixar anar, aprendre que les històries comencen i acaben i que pel camí anem aprenent, no posseint. De fet quin mèrit te retenir a una persona al costat, si ella no vol estar-s´hi. Siguem lliures de triar, d´equivocar-nos i creixer pel camí. Tot això que dic sé que no és fàcil, jo he plorat molt, però també he estimat amb aquesta mateixa intensitat.
|
|
Peztit |
Va tot al mateix Pack!
Monday, November 7th 2011, 8:17 AM
Estimar, és com un art (Eric Fromm) i no conec a ningú que no pateixi les conseqüències de la manca d'afecte, que són mólt més nocives i cròniques pel fet de la manca d'afecte: Estimar, genèricament, és el que mou tot, és la vida mateixa.
Sense amor, ni afecte, només pot haver foscor, fredor, apetència per la mort.
Per això tenim mascotes, tenim amics, escribim aquí, sentim, escoltem, simpatitzem amb algú/ns.....qui pot renunciar a l'amor d'un pare o una mare?
En fi: suposso que això reflecteix el que vol dir l'amor:
http://youtu.be/9OyKKZ9r78s
|
|
mart2010 |
benvolguda Titània,
Monday, November 7th 2011, 4:33 AM
reina fada,
estimar sempre és sa... perquè tots aquests sentiments no tan positius tenen l'origen, com apuntes potser sense adonar-te, precisament, en el contrari d'estimar, que és la por. Estimar és confiar... és lliurar-te (com diu la bolly); però, com a humans que som, això ens fa por; és l'abisme. I aquí poden sorgir aquest sentiments... perquè, crec, la gelosia no és res més que por a "perdre" l'altre (perquè quan gaudim amb alguna cosa o persona sembla que la nostra supervivència depengui de retenir-la, de posseir-la), por a ser menys desitjables o estimables, que algú altre; és la inseguretat de què parles: la poca confiança -por- en nosaltres mateixos, la poca seguretat -por- en que l'altr@ ens seguirà estimant pel que som... que seguirà reconeixent i acceptant allò de bo i de no tan bo que hi ha en nosaltres; i mostra poca autoestima: por, en definitiva, de no estar a l'alçada... i això, crec, no és estimar.
Estimar, segons ho veig, és confiar, és acceptar, és donar. El que faci o no faci l'altre és àmbit de l'altre i no ens hi podem ficar. És cosa seva. Si retorna, si és mutu, aleshores és una meravella. I això en tots els casos: parelles, pares i fills, germans, amics...
Altra cosa és el fet d'estar enamorat... sentir aquella necessitat imperant de compartir estones o la vida en comú; o, al contrari, viure el desamor de parella. També pot passar en altres amors: sentir-se connectat profundament a algú; o, al contrari, viure el desencontre amb aquest algú (familiar, amic...). Aleshores sí, en uns casos més que en d'altres, fa mal. És una mort, un dol. I s'ha de passar. Tant si ets qui pateix el desamor de l'altre com si ets qui s'ha desenamorat o si ho són tots dos, els desenamorats. I és que reconèixer i acceptar que allò que ha estat tan important per un i per l'altre s'ha esvaït, no és fàcil. Ens trastoca els nostres esquemes, tan instal·lats de vegades per tant temps; se'ns desfà la idea que tenim de nosaltres mateixos. La comoditat, la seguretat... tot s'esfuma en un plis... i sents que penges, potser, d'un fil. Però aquests exercici de sinceritat i franquesa amb un mateix i amb l'altre, també és un acte d'amor. Un acte d'amor per a un mateix i, també, malgrat no es vegi, per a l'altre. Si el fi és viure més coherentment amb el que un sent... això és amor a la vida... és donar-se la oportunitat de viure més autènticament, assumint riscos, llançant-se a un buit ple de noves opcions i nous camins que poden ajudar-nos a sentir-nos més plens, més realitzats, més feliços.
Ja veus... teoritzar és fàcil; però el dol, la mort, no te l'estalvia ningú. Jo crec però, n'estic convençuda, que val la pena. La mort, al menys en aquest cas, renova... aireja... dóna opció a una resurrecció... a un nou naixement. T'obliga a trobar-te amb tu mateix@ i t'ajuda a créixer.
Una forta abraçada... de cor.
Mart...
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
