| |
“COP DE ROCK” DE DAGOLL DAGOM
 diumenge 6/novembre/2011 - 08:32  660  3
Reconec que vaig a veure aquest espectacle agafat de l’orella. M’hi porten les meves filles filles, que naturalment són post-post modernes i la meva senyora que no ho és tant, però ho és infinítament més que jo. I jo segueixo. Penso que de la mateixa manera que em feia ilusió que els meus pares em seguíssin als concerts que jo volia anar, a les meves senyores els hi fa ilusió que jo les segueixi a elles.
Entenc que per a elles el que sentirem és tant especial com per a mi ho foren els recitals de la cançó. Entenc que per a elles aquests cantants conformen el seu himne generacional, igual que els de la cançó van conformar el meu.
Malgrat que jo nasquí als anys 60, els meus músics favorits – deixant de banda ara els clàssics – també són els dels anys seixanta. En general, podríem parlar de la canço francesa ( Brassens, Brel, Moustaki), la cançó castellana (Ibáñez, Aute, Jara, Viglietti), la cançó anglesa (Baez, Dylan) i, sobre tot, la cançó catalana (Raimon, Llach, La Trinca, Serrat) i una excepció del món del pop: els Beatles.
Com és perfectament natural tota aquesta gent no interessa en absolut les meves filles. Només se’n salven els Beatles i algunes cançons de’n Llach.
Jo vaig estar content que la Generalitat impulsès el rock català per allò de “ens calen cançons d’ara” que en el seu moment va dir Josep-Maria Espinàs i que va ser una de les causes de la nova cançó. Però l’ara de cada generació és diferent. I així com la meva generació fou la dels cantautors, la de les meves filles és la del rock català.
Si jo vaig estar content de que la Generalitat impulsès el rock català no fou per motius estètics – la meva estètica musical és una altra molt menys sorollosa – sinó per motius patriòtics. I el cas és que jo he continuat sentint durant tots aquests anys els meus autors preferits – els que he anomenat abans – i, més enllà d’aquella mitja dotzena de cançons del rock català que coneix tothom – no m’immergit gens en el moviment. Perquè així com hi ha un moment de la nostra vida en que sortim de casa per entrar en comunió amb el món, hi ha un moment en que llencem l’àncora i decidim quin món volem que sigui el nostre o si més no això és el que m’ha passat a mi.
Total, que jo pensava que anava a fer un gran sacrifici anant a veure “Cop de rock” i em trobo, una vegada més, en que m’he de carregar sense remissió tots els meus prejudicis. L’espectacle, fet a base d’un fil argumental romanticot i de les cançons més conegudes del rock català dels anys 90 (Els pets, sopa de cabra, sau, gossos, whisqui’ns, Lax etc...) m’arriba a l’ànima. Em foto un tip de plorar, cantar, picar de mans, ballar i emocionar-me. Quan l’espectacle s’acaba tinc el cor més sofregit que una actriu de culebrots veneçolana. Vejats miracle!
youtu.be
|
| |
|
Contactes
Registra´t
