| |
De com un capellà va esdevenir empresari Capítol IV
 diumenge 6/novembre/2011 - 07:24  436  0
En el capítol anterior.. l'Àlvar està apunt d'explicar com va conéixer la Pilar, l'amiga de l'Alfons i de passada la Yuliya, la dona russa
diu..
Jo no m'imaginava que l'Alfons hagués anat tant ràpid...
Vam quedar que pujava a Girona un dissabte i que em quedava a dinar, així, va dir, coneixeria el negoci (i ho deia com si res!) i la casa, també. Vaig anar en tren i l'Alfons em va venir a buscar a l'estació amb la Pilar. Em va sorprendre veurel's agafats de la cintura com la cosa més natural del món! Es podria dir que la Pilar em va semblar una dona.. maca. Tenia quelcom de natural i net que es copsava deseguida.. Media 1,75 aproximadament, una mica menys que l'Alfons, i duia els cabells d'un color castany clar agafats en una cua. Els ulls verds clar contrastaven amb la pell bruna. Vestia un estil clàssic, jersey anglès ample i faldilla a quadres amb unes botes de pell marró fosc molt maques. Tenia bon gust. No anava gens pintada i l'únic complement que s'havia permés éren un cinturó gruixut i unes arracades petites de perla que semblaven antigues. Li vaig dir.. "Tu deus ser la Pilar!" "I tu, l'Àlvar!, tenia tantes ganes de conéixer-te!, l'Alfons m'ha parlat taaaaant de tu!! ". Parlava amb un accent gironí i arrossegava una mica les erres. Ens vam caure bé a l'instant. Després d'intercanviar les paraules de rigor sobre com havia anat el viatge, el temps, la família, el negoci.. mentre recorríem els carrers del call, la Pilar i l'Alfons em van dir que es casaven l'estiu vinent i que volien que fos el seu padri de noces. La madrina seria la mare d'ell. La Pilar, va dir, només tenia una tieta molt gran i no creia que pogués anar al casament... Arribada l'hora de l'aperitiu ja m'havien explicat com havia anat el seu rapid prometatge i tot el que calia saber sobre el casament. Seria a Girona i només hi assitirien unes 20 persones, comptant-me a mi i als meus pares que hi estaven convidats. El dinar va ser a casa la Pilar que tenia un piset petit però acollidor al Carrer dels Alemanys. Va cuinar Crema freda de porros i pollastre rostit amb prunes i pinyons per llepar-se els dit i vam quedar que faríem el cafè a casa de l'Alfons que vivia als afores, anant cap a Salt.. L'Alfons em va mostrar una fotografia d'un home amb un grupet de noies, era el seu pare, va dir. Se'm va fer estrany veure el seu pare per primer cop en aquella fotografia. Tot ell semblava cridar a la vida i no obstant era mort i ara el seu fill el substituïa al capdavant d'aquell negoci. El local era com m'havia imaginat tret que menys sorollós. A aquella hora de la tarda només hi havia algunes noies, un barman, un parell de clients assidus que mig vivien allí i alguns casats que aprofitaven l'hora de la migdiada "per treure el gos a passejar" i anar a per "un de ràpid" personatges aburrits, rancuniosos i frustrats buscant la seva dosi de sexe, carregant amb un matrimoni agonitzant després de tota una vida, instal-lats en la mentida creguda i estudiada, en la clandestinitat sexual i envejant els altres, els lliures.
L'Alfons va saludar un d'aquells tipus i em va conduir cap els salons i la part del jardi que donava al bar. El jardí era sens dubte el millor de tot, un oasi de colors i olors enmig d'aquella mentira grotesca. La casa on vivia quedava del tot aillada gràcies a un desnivell del terreny. La pega era que s'havien de pujar i baixar escales i quan s'anava carregat no venia massa de gust, va dir la Pilar. Un canitx blanc va venir corrents cap a nosaltres tot esverat, movent la cua desenfrenadament i donant saltets mentre deixava anar uns lladrucs d'allò més molestos. No va parar de llepar-me fins que l'Alfons el va renyar, però a mi més aviat m'agradava. Sempre havia volgut tenir un gos de petit. L'Alfons em va dir que era del seu pare i que no l'havia volgut deixar en cap gossera. Se li havia treure del cap només veure aquelles gàbies plenes de gossos abandonats, perduts, maltractats, usats com gàbies de l'Ikea, amb aquelles mirades tant dolces i nobles. El canitx es deia Witte que en belga vol dir blanc. El seu pare havia viscut un temps a Àmbers segons havia esbrinat recentment a través de l'encarregat del negoci. El Witte (pronunciat Vit) era molt romancer i es va passar tota l'estona al meu costat donant la poteta i fent moixaines.
Vam acompanyar el cafè amb uns xuxos farcits de crema tamany petit especialitat d'una coneguda pastisseria gironina i amb una ratafia de la zona que el meu amic havia descobert a la bodega. Llavors l'Alfons va rebre una trucada al mòbil i vaig sentir que deia... "Yuliya, diiiime..sii.. bueno, puesss ven y me lo traes no?... si en casa, no tardes". Al cap d'una estona van picar al timbre i en Vite va córrer a rebre una dona rossa d'ulls gélids amb un paquet lligat amb cordons gruixuts sota el braç. "Hola, siento molestarrr, hola Pilar, Alfons.." "Toma, ves? esto no parecen papeles, no? yo.. tengo miedo.. " " Bueno mujer cálmate, siéntate, quieres tomar algo?" "Mira este es Àlvar un amigo mío de la infancia". Em vaig aixecar i li vaig donar la ma, ella es va apropar i em va donar tres petons. Feia una olor molt bona i el tacte de la seva pell era suau i càl.lid. Llavors l'Alfons li va servir cafè i li va dir.. "Véamos, lo abrimos y salimos de dudas, no?" Llavors l'Alfons va deslligar el nus i després va desembolicar el paper gruixut i va deixar al descobert una capsa...
|
Contactes
Registra´t
