| |
De com un capellà va esdevenir empresari Capítol III
 dissabte 5/novembre/2011 - 12:47  637  2
Això és una entrega per fascicles jeje..recordeu que es tracta de fets reals!
... l'Àlvar explica què li passa quan el seu amic Alfons li comunica la seva decisió:
No podia creure allò que estava sentint: el meu amic seminarista apunt de penjar l'hàbit per regentar un club de carretera amb "senyores que fumen", com deia l'àvia. Jo només hi havia estat un cop en un d'aquells llocs i va ser per error. Jo feia pràctiques a les oficines d'una empresa química amb séu al carrer de Rosselló de Barcelona quan em vaig quedar tancat. Era divendres i no hi quedava ningú. Jo m'havia despistat acabant un projecte que s'havia de presentar dilluns a primera hora. A algú se li havia oblidat de dir-me que havia d'avisar si em quedava tard per a que em deixessin una clau. Vaig tancar la porta darrera meu i em vaig disposar a agafar l'ascensor, un d'aquells aparells antics, petits i atrotinats que tenen les finques nobles catalanes que sembla que s'hagin de precipitar al buit en qualsevol moment. L'aparell en qüestió estava espatllat i em vaig disposar a baixar els 6 pisos que em separaven de la llibertat, saltant els esglaons de 2 en 2 i de 3 en 3. Quan finalment vaig arribar a l'entrada vaig constatar que la porta del carrer era tancada i barrada. La majoria dels pisos eren oficines i la comunitat de veïns havia decidit prescindir dels serveis d'un porter el cap de setmana, de manera que vaig anar picant pis per pis fins arribar a l'àtic. Vaig sentir música i rialles i vaig picar el timbre, al cap de poc em va obrir una mulatona enxovada en un corsé de color groc palla... No m'esperava aquella aparició, vaig emmudir.. Deseguida s'afegí una altra amb cara de nena petita i ulls orientals. La dona del corsé va dir... "pero entra mi amol, no te quedes ahí parao como un semáforo"..i afegí "Cuquiiiiiii, sal, mira qué ricura". Tot d'una em vaig trobar dins l'habitacle, en una sala tota folrada de vellut amb coixins per tot arreu amb boles daurades. L'aire estava estancat i feia olor a ranci. Vaig aconseguir obrir la boca per dir "Escolti, això és un error, jo treballo uns pisos més avall... això..m'he quedat tancat i els volia demanar la clau de la porta de baix.. "vaya qué lastimita! con lo requeteguapo que está usted tant repeinao.. " La dona devia saber que l'ascensor no funcionava perque em va dir... "toma niño te bajas, abres y las vuelves a subir" i em va agafar l'abric de penyora per assegurar-se que pujaria les claus de nou.
I aquest havia estat el meu únic contacte amb senyores que fumen.. Per això no podia entendre la decisió del meu amic que poc abans feia vida al seminari. De res van servir les meves consideracions, ell estava ben decidit i per colmo "havia donat la seva paraula". Total que van passar els mesos i l'Alfons es va anar adaptant a la seva nova vida a Girona. La dinàmica del negoci venia rodada amb un encarregat que s'ocupava del dia a dia, les comandes, els pagaments, les nómines, els acomiadaments, les baralles, els impostos i els suborns.. L'Alfons va introduir millores en les condicions de treball de les noies, les va assegurar i va fer reformes a l'habitatge. Al poc de ser allí es va assebentar per la seva mare que una cosina llunyana, la Pilar, vivia dos carrers més amunt de la catedral. La Pilar havia estat l'amor platònic de l'Alfons quan era adolescent.. de manera que no s`ho va pensar més i la va trucar per anar a fer un cafè. I després d'aquell cafè en va venir un altre i un altre fins que un dia vaig rebre una trucada del meu amic que em deia:
- Àlvar, vine que vull que coneguis algú...
I va ser així com vaig conéixer la Pilar i de passada la Yuliya, la dona russa que va canviar la meva vida..
|
| |
|
Contactes
Registra´t
