| |
De com un capellà va esdevenir empresari
 dimarts 1/novembre/2011 - 04:47  556  1
Probablement no me n'hagués explicat res si no hagués estat per l'aparició sobtada de la russa. Vaig saber que era ella perque l'havia vist amb ell en una foto amb un canitx en braços. Recordo que em va resultar grotesc veure'l amb aquell gos tant "de dona". No m'imaginava que darrera aquella fotografia hi hagués tota una història. L'Àlvar s'havia anat acoplant a la meva vida sense que me n'adonés. Tot i que tenia un bon físic no m'atreia i tampoc reunia les condicions per a que fossim amics. Amics com iguals vull dir. Va ser un estiu estrany, ell em necessitava i jo inconscientment el vaig "adoptar".
M'havia dit que en convidava a sopar i que després prendriem gelat i cava a casa seva. No tenia res a fer aquell vespre d'agost amb els carrers de la part alta de Barcelona deserts i tot d'espai per aparcar. Vam sopar en un restaurant molt pijo que hi havia dos carrers més amunt de casa seva. Jo vaig fer veure que no sabia res de vins i vaig deixar que escullís ell. Una péssima elecció, vaig constatar però ell semblava encantat! Qualsevol li deia res.. El menjar estava bé però no era res de l'altre món. A les taules properes hi havia gent guapa de la Bonanova somrient amb els seus broncejats ideals mentre compartien plats eterns i diminuts. En arribar al seu pis es va treure les sabates i les va endreçar. L'espai era net, molt endreçat i impersonal, amb un toc femení que clarament no li havia posat ell. Deseguida vaig notar que es movia inquiet, que em volia dir alguna cosa i no acabava d'arrancar. Li vaig demanar cava mentre ell servia el gelat en unes copes que eren d'un cristall molt bonic i molt antic.
Què et passa? és la teva mare un altre cop? ton germà?
A - No, no, no hi té res a veure..
Doncs serà el cunyat que tela marinera el teu cunyat..
L'Àlvar té dos germans i una germana. El germà gran, en Daniel, és el director de l'empresa familiar, una indústria de cosmétics discreta però amb una bona cartera de clients de tota la vida. El petit, el Gabriel, és metge general. La noia, l'Irene, és mestressa de casa i està casada amb un impresentable, l'Eduardo. L'Eduardo treballa de director comercial a l'empresa familiar i li fa la guitza a l'Àlvar sempre que pot i sempre que l'altre germà no el veu. L'Àlvar té el càrrec de director administratiu que a la pràctica vol dir que és el que va al banc i paga les factures i les nómines dels treballadors. Ell diu que és "el chico de los recaos". Quan el pare es va pre-jubilar van decidir el repartiment sense que ell tingués res a dir. I gràcies. Tot i que els fills vivien cadascú pel seu compte, al migdia tota la familia, incloent el cunyat impresentable es trobaven a dinar al pis del Carrer Muntaner que tenien els pares on una vella criada els preparava els àpats senzills: col i patata, truita, llenties.. Els caps de setmana la família sencera anaven a l'Empordà on tenien una casa amb un gran jardí que cuidava l'Àlvar. M'havia explicat que havia fet un curs i que des de llavors sa mare havia decidit prescindir dels serveis del jardiner. De fet, des que arribava el divendres fins que marxava el diumenge a la tarda, es passava quasi tot el temps allí. En un jardí sempre hi ha feina a fer, podar quan és l'època, desbrossar, treure males herbes, cavar, regar, fumigar, abonar, plantar, empaltar, trasplantar, sembrar, collir, tutelar, netejar.. Un cop hi vaig anar i em va ensenyar la casa per dins, feia una mica de por, tant lúgubre i seria. En canvi, el jardi era tot alegria. Tenia una piscina i una pista de squash. Squash? vaig dir.. però si ton pare juga al tenis! El pobre home no havia aconseguit ni tenir la pista de l'esport que practicava ni portar un cotxe decent, ell que havia estat un corredor de rallies en la seva joventut. Dir que era un zero a l'esquerra era quedar-se curts. Aquella casa era el reflex del que era aquella família, tot aparença. En aquella ocasió em va explicar que va estar a punt de casar-se amb una noia que també estiuejava des de petita en aquell poble. I quan dic a punt vull dir a punt, literalment perque segons deia ell es va tirar enrera pocs dies abans de l'esdeveniment. No hi havia terceres persones ni res semblant, simplement no l'estimava. Era per a ell només una bona amiga que sa mare s'havia entestat en casar però no tenien res en comú i ell no volia fer-la infeliç. Com era d'esperar la noticia va caure com un terratremol que provocà un escàndol de dimensions descomunals. La noia va tenir un trauma que li va durar anys i la ira de la mare va caure implacable sobre el meu amic. Però no hi ha cap mal que duri per sempre i la metgessa va acabar la carrera, va conéixer un cirurgià cardíac que li va robar el cor i va tenir un fill amb ell. Ara quan es trobaven pel carrer, l'Àlvar no podia deixar de pensar que aquell hagués pogut ser el seu fill i ella la seva dona.
Però no es tractava de la seva familia aquest cop.. Li vaig espetar: Au Àlvar, dispara coi!
A.. Tu et voldr...s c...ar amb mi?
- Què?
A- Que si et casaries amb mi?
- Qui? jo? T'has begut l'enteniment? Què t'agafa a tu ara?
A- No puc més! Si et plau, seria només un temps, potser així em deixarà en pau!
- Pero qui?? de qué parles? ostia tiu, m'ho vols explicar o què?
A- No sé per on començar..
- Doncs llavors comença pel començament no?
Continuarà..
|
Contactes
Registra´t
