| |
VINGA, EXPLICA QUE L’ANTIRROMANTICISME ÉS UNA FORMA EXTREMA DE ROMANTICISME. INTROSPECCIÓ APASSIONADA.
 dimarts 1/novembre/2011 - 12:10  691  2
Aquí tenéis, en canto y alma, al hombre
aquel que amó, vivió, murió por dentro
y un buen día bajó a la calle: entonces
comprendió: y rompió todos su versos.
Así es, así fue. Salió una noche
echando espuma por los ojos, ebrio
de amor, huyendo sin saber adónde:
a donde el aire no apestase a muerto.
Tiendas de paz, brizados pabellones,
eran sus brazos, como llama al viento;
olas de sangre contra el pecho, enormes
olas de odio, ved, por todo el cuerpo.
¡Aquí! ¡Llegad! ¡Ay! Ángeles atroces
en vuelo horizontal cruzan el cielo;
horribles peces de metal recorren
las espaldas del mar, de puerto a puerto.
Yo doy todos mis versos por un hombre
en paz. Aquí tenéis, en carne y hueso,
mi última voluntad. Bilbao, a once
de abril, cincuenta y uno.
Blas de Otero
(Aquí tenéis, en canto y alma, al hombre...)
No caus bé a algunes persones perquè et troben massa rotund, massa segur de tu mateix, massa soberbi. No t’entenen. No et saben. No s’adonen. Buscant excuses al teu immens arsenal d’excurses i arguments – tota la vida filant-ne com una Penèpope d’anar per casa- en tens de totes mides i condicions. De tots els colors. De totes les formes. Si algú vol una excusa o un argument que te’l demani a tu. Modèstia a part, serà difícil que trobin una botiga tant ben assortida.
No entenen que tu és un individu molt sensible, fins i tot hipersensible. No saben que tu ets fill únic i que quan vas descobrir que el món no era la teva mare i que et feia pànic sortir d’ella vas costruir l’armadura i els escuts més durs, més forts que vas ser capaç de construir. I et vas tancar en una sèrie de refugis atòmics i psicològics consecutius, com infinites nines russes de formigo, d’acer, de cristall, de diamant.
I no volies que el teu tu més teu en sortís mai de mai perquè convençut que tot tu ets un taló sense Aquil.les ets saps mort al primer bri d’aire.
I has volgut crear un personatge que sigui tant diferent de tu com sigui possible i explicar-li al món que ell ets tu i que tu no existeixes ni has existit mai. I aquest tu que tu no ets és cínic, utilitarista, pragmàtic, fort, segur, vencedor. Gairebé sembla un heroi clàssic en tots els sentits, fins i tot en el sentit que no existeix.
No ho entenen. No t’entenen. Com explicar-els-hi que darrera una defensa aferrissada de l’antirromanticisme només hi pot haver un romanticisme radical, tan radical que no és immune a cap amor i a cap desamor.
Que els hi havies d’explicar, per exemple, que tu ets d’aquells que plora com una Magdalena en qualsevol película romàntica per cursi que sigui. Que els hi havies d’explicar com les mil i una frustracions que carregues a l’esquena et passen factura al cos i a l’ànima. Que els hi havies d’explicar que darrera d’aquest personatge burgès hi ha un poeta líric vital malgrat els seus propis versos.
Que els hi havies d’explicar que tu no escrius per convèncer ningú, sinó per a convènce’t a tu mateix de quin és el camí a seguir. I que penses que el camí a seguir és el més allunya’t possible de tu perquè de fa temps que et negues a caminar-te i a viure’t.
I tu penses que ara que ja s’albira el final d’aquest camí un dia els ho havies d’explicar.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
