| |
“TROIA” DE WOLFGANG PETERSEN
 dilluns 31/octubre/2011 - 08:28  582  1
Penso que el primer encert de la pel.lícula és que el títol es digui “Troia” i no “L’illiada” perquè no ens trobem l’obra d’Homer – per a mi l’escriptor occidental més important de tots els temps – sinó amb l’obra de Petersen, que no és que sigui un mal director, però és clar, ni li arriba a la sola de la sola de les sabates a Homer però té l’intel.ligència de no pretendre-ho.
La película només segueix l’estructura o línees generals de l’obra d’Homer, però després la desenvolupa amb uns criteris actuals. El que diuen els personatges mai no és arcaic – Homer, com Bach en la música, és el punt màxim de la poesia èpica antiga i, de rebot, de tota la poesia i de tota la literatura – sinó estrictament contemporani. Per això podem comprendre els personatges. I per això els personatges no són els personatges d’Homer.
Els personatges de la película estan molt ben dibuixats: Hèctor, Príam, Paris, Helena, Aquil.les, Agamenon, Ajax, Patrocle, Menelaos, Ulisses. Respecte de “L’illiada” d’Homer hom troba a faltar els Déus, en qui Homer creia aferrissadament – fins al punt de les obres d’Homer eren la Bíblia grega – però això ens torna separar les dues obres, cosa que crec que no només és intel.ligent sinó molt honesta. En realitat adaptar obres d’aquesta embergadura senzillament és impossible. Només se’n pot fer una aproximació. I l’aproximació és positiva perquè Homer és una de les claus de volta de la cultura occidental.
Pels que les escenes bèliques més aviat ens molesten, potser les escenes que impresionen més són les muralles de Troia i l’escena en la que es veuen tots els vaixells grecs navegant cap a Troia. A través de les reproduccions de l’ordinador s’aconsegueix veure una mar en la que només hi ha vaixells. Suposo que fins i tot n’hi ha molts més dels que hi van haver a qualsevol guerra de l’època. També impresionen els vint mil soldats que s’arriben a veure a la pantalla amb una cara de mala hòstia impresionant. De fet només hi va haver-n’hi 1500 i la resta foren reproduïts per ordinador. Les primeres línees d’aquests extres es van treure d’un gimnàs búlgar entre aixecadors de pesos i per això fan la pinta que fan. Darrera d’aquests 250 van posar els nyicris.
Però molt més interessant que el peplum el més interessant és la psicologia i l’ètica dels personatges. En aquest sentit jo diria que el personatge principal de l’obra de Petersen és el destí. No s’ha d’oblidar que els protagonistes són herois – fills d’humans i deus – i que coneixen el que els hi passarà i, malgrat tot, no fan res per impedir-ho. Aquest determinisme és molt grec: la història està escrita abans de que passi i com que és així el que hem de fer és encarar-la amb la màxima dignitat possible. Que jo cregui en la llibertat humana i no sigui determinista no té cap mena d’importància i encara menys a nivell estètic que a nivell ètic.
Una de les trampes que fa Petersen respecte de la història d’Homer són les tendències sexuals ni més ni menys que d’Aquil.les i Patrocle. L’amor homosexual a Grècia era un amor tant o més reconegut socialment que l’amor heterosexual però Holliwood 4.000 anys després ha esdevingut més puritana que Homer i ha fet d’Aquil.les un mascle enamorat d’una sacerdotesa troiana del temple d’Apolo que ell acaba de destruir, Briseida. I fa de Patrocle el seu cosinet. A l’Illiada, en canvi, l’amor apassionat d’Aquil.les per Patrocle és tant fort que fa que aquest vulgui tornar a combatre quan li han matat el seu enamorat, cosa que probablement no haguès passat si només haguès estat el seu cosí.
També és una trampa de Petersen l’ateisme d’Aquil.les. Aquil.les no podia ser ateu perquè era un heroi i un dels progenitors dels herois era un déu. Aquiles era ni més ni menys de besnét de Zeus, net de Eacus i fill de Tetis. En realitat una de les diferències cabdals entre les obres d’Homer i aquesta obra de Petersen és que l’obra d’Homer és profundament religiosa i pràcticament serveix com a Bíblia dels grecs, mentre que Petersen ens presenta Aquil.les com un incrédul, tot i que hi ha una escena a l’inici de la pel.lícula en la que Aquil.les parla amb sa mare i aquesta li prediu el seu futur que es força contradictòria amb les afirmacions que Aquil.les farà després.
D’Aquil.les crida l’atenció la seva fam de glòria. Opina que tots els homes han de morir i, per tant, prefereix una mort amb glòria al camp de batalla que no pas viure una vida més o menys anònima, el que en diríem avui més o menys burgesa, al seu regne.
Aquil.les, després de matar Hèctor, el lliga al seu carro i el passeja per davant de les muralles de Troia per vexar i humiliar els troians. Però al vespre – en una de les escenes més emocionant de l’Illiada- quan Príam va a recuperar el cos del seu fill, Aquil.les no només li entrega sinó que veu que Príam és un rei tant gran que sent profundament haver de servir Agàmenon –un rei al que menysprea – en comptes de a Príam.
Enfront d’Aquil.les tenim a Hèctor que, malgrat que perd la vida i la guerra, sempre serà recordat com l’heroi més humà, més valent, més piadós i més fraternal de la literatura. Gran príncep, gran espòs, gran fill tots volem que sigui ell qui derroti el brutal Aquil.les que només és una màquina de matar, però el destí no ho vol així. El destí vol que el millor mori derrotat per la bèstia.
Gairebé és grotesc que qui aconsegueixi matar la bèstia sigui Paris, el don Joan que raptant Helena d’Esparta ha provocat la guerra de Troia i que ha fugit covardament en el combat cos a cos contra Menelaos. L’única virtut que té Paris – que és veu que en l’època d’Homer es considerava gairebé com un defecte – és que agrada a les dones. A part d’això sembla que no serveixi per a res. I ves per on aquest inútil que ha provocat la guerra més mítica de tots els temps acaba sent qui mata al guerrer més mític de tots els temps foradant justament el taló que és l’única part del cos d’Aquil.les que pot matar-lo.
Per la seva banda Ulisses, que és qui troba finalment el desllorigador del cavall de Troia per entrar dins la ciutat i vencer-la, no va a Troia per a buscar la glòria, ni per fidelitat a cap rei, sinó en la defensa dels seus propis interessos. Comparat amb els altres herois que són aristocràtics i èpics, Ulisses té un posat burgès que molesta Aquil.les. Fet i fet, en un moment de la película queda clar que són personatges contraposats totalment: que l’un és la força, la brutalitat en estat pur i que l’altre és l’inteligència i l’astúcia. Una intel.ligència i astúcia que no dóna res a canvi de res.
Petersen lliga l’Illiada i l’Eneida quan fa sortir Enees, a qui Paris entrega l’espasa de Troia. També fuig Helena i Andrómaca, l’esposa d’Hèctor. Fugen fins al Laci on funden Roma de la que Enees és el primer rei. La història, per tant, rescabalarà els troians quan els seus descendents romans conquereixin Grècia. És important recordar que segons Juli Cèsar ell era descendent d’Enees i, per tant, de Venus. I és possible perquè els romans deien d’ell que era el marit de totes les dones i la dona de tots els marits.
Llegeixo que durant el rodatge, Brad Pitt,que fa d’Aquil.les, es va lesionar el tendó d’Aquil.les, cosa que va significar suspendre el rodatge sis setmanes. Sort que no era l’Aquil.les de debò perquè si no se n’hagués anat a l’altre barri on, per cert, sí que hi va anar a parar un extra al caure d’un galeó.
|
| |
auriachm |
Quatre preguntes en una: el determinisme
Friday, November 4th 2011, 2:48 PM
No voldria comentar el teu article fil per randa, perquè no puc competir amb tu en precisió descriptiva, només et vull demanar si et puc fer quatre preguntes encara que no obtingui resposta.
El determinisme, en la pel·lícula, tampoc no es defensa a ultrança: vull dir, per exemple, que Aquil·les tria com vol viure, o morir més aviat, d'acord amb el seu afany de glòria, és a dir esdevé qui és (fa així la màxima?) per voluntat seva i gràcies a la situació que li permetrà d'aconseguir-ho: una guerra que farà història (oportunisme?). Potser el fet que llegim o mirem retrospectivament els esdeveniments els fa inexorables. Sabem que un personatge mai no es podrà escapar del guió, per més que ho intenti, com fan els contestaris o titelles absurdes de l'obra de Pirandello (6 personatges en cerca d'autor).
El determinisme també trontolla en el fet que la intervenció humana desvia l'acció: per exemple, el desenllaç de la guerra el decideix l'astúcia d'Odisseu i no pas les rauxes dels déus. Potser per aquesta raó, en la pel·lícula, els déus són estàtues mudes, malgrat que conserven una mica de prestigi perquè serveixen de suport a les esperances il·luses de Príam, es vesteixen d'or desafiant per a protegir un temple d'esporuguits sacerdots que s'amaguen de la vida fora muralles, etc.
D'alguna manera, sembla que els déus serveixin de referència, d'escut, de consol o de front antagonista, sense decidir pels humans: potser és que Petersen en fa una lectura anacrònica, però per a mi fa sentit segons la reeinterpretació que es fa a la pel·lícula del determinisme grec. El mateix Aquil·les, que dius que tramposament s'ha convertit en ateu, segur?, planta cara als déus amb una fúria significativa: els vol ofendre perquè tenen un poder que vol per ell? Això denotaria que hi creu, encara que vulgui desempallegar-se'n i oblidar que li poden delimitar l'ego. No sé si m'he excedit ara! D'altra banda, els cita directament en un diàleg amb Briseida que fa, més o menys: -Els déus ens envegen, perquè som mortals: mai més no tornarem a viure aquest instant. Tu mai no tornaràs a ser tan bella com ara... L'ofensor se n'apiada, finalment. Ha vençut sense fer servir l'espasa, com en l'escena anterior, en què decapitava un Apol·lo impertèrrit. I si és Aquil·les el déu...?
Gràcies per les reflexions que fas tan acurades. Em fan pensar. I perdona la gosadia.
Una abraçada
Maria
|
 |
|
Contactes
Registra´t
