| |
De com un desconegut va esdevenir marit per uns dies FINAL
 diumenge 30/octubre/2011 - 02:50  632  3
La casa per dintre era tota de fusta i pedra amb quadres de colors que vestien les parets. El menjador era obert i tenia un arc immens al centre del qual hi havia una taula rectangular amb un centre de flors seques. La cuina era petita però cuidada, la resta d'espais, rebedor, bany i sala d'estar no revestien cap particularitat tret del dormitori. Llavors ens va conduir al dormitori! és clar, hauríem de dormir junts! com no hi havia caigut abans... Sembla que l'Artur va pensar el mateix, ens vam mirar.. Llavors jo vaig dir.. Artur..els hi hem de dir.. Ell em va fitar i va dir.. "si, és veritat, millor.. ara" Jo vaig dir.. l'Artur es sonàmbul i parla en somnis... no em deixa dormir.. per això tenim dos habitacions, per quan això passa. Sembla que va semblar natural perque va dir.. ah! cap problema, podeu canviar els mobles.. es pot comprar un sofà llit per la saleta d'estar per si això passa. . "Buf!" vaig pensar.. salvada per la campana però.. això no treia que hauríem de dormir algunes nits junts si ens donaven la feina que tot apuntava a que ens la donaven.. La part exterior de la casa consistia en un petit jardí amb algunes plantes senzilles aquí i allà. A l'altre extrem de la casa hi havia la gàbia dels rotweilers que ens bordaven amb totes les seves forces.. Els horts eren allí mateix i d'allí estant es veien els cavalls que pasturaven tranquils. Llavors ens va dur a la casa de convidats. Es tractava de miniapartaments amb tot el necessari per a que els hostes fossin independents, televisor, cuina, biblioteca, pc amb connexió al wifi..nespresso.. D'allí vam anar al gimnàs que era tot un somni i a les pistes de tennis i d'squash al situades just al darrere de les oficines i del temple budista. Va sonar el mòbil, el gurú venia cap allà! La veritat és que estavem una mica nerviosos, sobretot jo. Quan va entrar vam veure un homenet petit, totalment calv, de pell molt blanca i ulls melosos. Ens va saludar pel nom (havia fet els deures!) i ens va explicar el que volia en síntesi: viure en harmonia. El seu staff era la seva família i ell volia que fossin feliços. Això era el més important. Per això no ens parlaria del sou, nosaltres li diríem el que volíem guanyar . La relació s'havia de basar en la confiança. Llavors vaig cometre l'error de parlar-li en italià (idioma que no feia constar al cv perque no el sé escriure correctament però que parlo perfectament) i això li va fer sortir un somriure d'orella a orella, em va agafar del braç i em va ensenyar els seus records. Allí hi havia tota mena de condecoracions i premis i fotografies d'ell amb personatges famosos. No vaig fer cap comentari al respecte. vaig entendre que no havia de parlar. Mentre l'Artur esperava, totalment fora de joc, al banquillo. Va treure un llibre d'un prestatge i em va dir que volia que l'ajudés a escriure les seves Memòries a Espanya i que fes de relacions públiques amb els seus convidats. Aquests podien ser empresaris, artistes, polítics..Per això, mentre ell vivia a la casa durant sis mesos no en podíem sortir. Quan ell no hi era podíem fer el que volguéssim mentre les coses estiguéssin a punt. Això ens convertia pràcticament en els seus esclaus. Em van ensenyar un material que volia que m'aprengués per a la propera entrevista i em va preguntar si tenia algun dubte. Li vaig dir que sí, que teníem gossos i ens feia por que no s'avinguessin amb les feres de la gàbia de fora que eran força dominants. Si convenia, va dir, duria l'encantador de gossos. Tot el que els diners poguéssin comprar no havia de suposar un problema per a la nostra felicitat.. Ai mare.. allò cada cop sonava més a secta!! quin mal de panxa!! Vam quedar que tornaríem el proper dilluns per a ultimar els detalls del contracte, la incorporació, etc. Així teníem el cap de setmana per pensar si teníem dubtes, etc. Ens vam acomiadar, jo amb una carpeta i uns cds per "estudiar-me" i l'Artur amb la mirada perduda. No vam parlar fins que vam arribar a la carretera general. Jo no deia res, ell va trencar el silenci. "Vols dir?", va dir. Sí, teníem el que volíem, una casa amb espai, un sou, probablement un bon sou, una vida tranquila i relativament fàcil que ens permetria seguir els nostres estudis... però.. jo no gosava dir res.. però.. allò no era com ho imaginavem.. quan parlavem d'anar a fer de masovers imaginavem una casa de pagès a l'Empordà i uns amos que tocaven la pera els caps de setmana i després... llibertat.. L'Artur va dir... "Vull dir que, és com si ens comprés, com si comprés el nostre temps. Som seus en cos i ànima. No podrem dur amics quan ell hi sigui, no podrem marxar, no podrem fer res , hem d'estar a la seva disposició." Buff! vaig pensar, menys mal que ho has dit tu.. I va afegir.. "aquest home vol uns exotics... com ho veus?" Li vaig dir.. "Estic d'acord, no tindríem llibertat, ni nosaltres ni els nostres gossos" . That's it! Ja està.. de sobte em va marxar el mal de panxa i em vaig sentir alliberada.. Vam quedar que trucaria jo per dir que "no, grazzie" ... No vaig tornar a saber més del meu marit improvitzat amb el que havia passat hores i hores parlant i amb qui quasi bé comparteixo llit i vida.. Projectes personals i familiars van fer que desaparegués completament del panorama.. Un dia vaig rebre un correu dient que havia trobat casa compartida amb uns amics. No hi vaig tornar a pensar. Van passar els mesos i finalment vaig trobar una vivenda que s'ajustava a les meves necessitats i me n'hi vaig anar a viure. L'espai era bonic, envoltada de natura, enmig de prats i muntanya amb cases de pagès amb bestiar i cavalls. Només tenia dos veïns, una àvia de 89 anys que feia fotos al cel i un home misteriós que llegia fins molt tard al vespre. Un dia vaig rebre una trucada de l'Artur. Volia saber on podia dur la gossa per operar i recordava que jo li havia parlat d'un cirurgià de l'Autònoma que havia operat el meu pastor alemà. Li ho vaig dir i ens vam posar al dia. Li vaig dir que m'havia canviat de casa. Ell també. Vivia envoltat de natura, enmig de prats i muntanya amb cases de pagès amb bestiar i cavalls i només tenia dos veïns..una àvia de 89 anys que feia fotos al cel i una dona misteriosa que llegia fins molt tard al vespre...
|
| |
_Alfons_ |
MAGNÍFIC !!!
Sunday, October 30th 2011, 5:28 PM
El final, molt, mooolt, moooooolt (però que molt, molt, eh?) ben quadrat.
La història de l'italià, sensacional. Misteri continu. I el concepte dels esclaus, m'ha agradat molt, també.
FELICITATS BOLLY !!!!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
