|
LES FORMIGUES
diumenge 30/octubre/2011 - 11:57 1113 1
L'altre dia em van explicar una faula que, com gairebé totes les faules, està protagonitzada per animals. En aquest cas, per formigues.
Els formiguers són societats perfectes, perquè cada membre se sacrifica pel ben comú: la perpetuació del formiguer. Estan regits per una mateixa intel·ligència col·lectiva que funciona amb sorprenent eficà cia. Cada formiga és una estúpida partÃcula que, sense saber còm ni per què, fa el que ha de fer „estupendament“. (Aquesta relació entre estúpid i estupend em deixa estupefacte. El llenguatge no deixa de sorprendre'm.) Però un dia les formigues es van tornar intel·ligents, reflexives, autònomes i lliures. Es van tornar kantianes, i això, que hauria d'haver elevat la qualitat de vida del formiguer, va desbaratar la seva convivència. En efecte, va provocar un conflicte irremeiable. La formiga capaç de pensar per si mateixa no va voler ja diluir-se en el formiguer. La seva intel·ligència individual es va enfrontar a la intel·ligència col·lectiva. Va establir les seves pròpies finalitats. Cada formiga va descobrir que el que era bé per al formiguer, tal vegada no ho anés per a ella. I viceversa. Es va trobar estripada entre la lògica del formiguer -que diu que visquin per a ell i morin per ell- i la lògica individual -que recomana el „salvi's qui pugui“-. La primera generació de formigues kantianes encara va sentir ressonar en el seu interior l'antiga veu del formiguer, dient-li que havia de respectar la llei col·lectiva impresa en el seu interior, però a poc a poc aquesta veu es va afeblir. La raó autònoma de la formiga es va tancar en el seu argument. „Si vull ser lliure, no haig d'escoltar la llei del formiguer sinó la meva pròpia llei. I aquesta em diu que no tinc més que una vida, i que no seria racional canviar el meu bé pel bé d'altri, encara que aquest sigui la salvació de la comunitat“. (L'ideal de la intel·ligència privada és convertir-se en un gorrer amb èxit, vaja).
Com era d'esperar, les formigues de la faula representen als éssers humans, i la moralitat... quina és la moralitat dÂ’aquesta faula, però? A mi només se mÂ’ocorre que la moralitat és una pregunta (o més). És possible que individus intel·ligents i lliures, orgullosos de la seva autonomia, puguin conviure harmoniosament? O, vivim en una societat intel·ligent? Per què si som tan intel·ligents fem tantes estupideses? Còm podrÃem alliberar-nos de l'estupidesa col·lectiva i arribar a ser societats més intel·ligents?
Hi ha qui sosté que la intel·ligència humana no és un patrimoni de cada persona, sinó que és un ben comunal, en tant que el seu desplegament i enriquiment depenen de la capacitat de cada cultura per oferir els instruments adequats a aquest efecte. I es defineix la intel·ligència com la capacitat de dirigir bé el comportament, captant, elaborant i produint informació. Aquesta definició serveix el mateix per a la intel·ligència animal que per a la intel·ligència artificial o la intel·ligència humana. „Dirigir bé“ suposa resoldre adequadament els problemes, cosa que han fet amb summa eficiència les espècies animals que han sobreviscut. La història de les formigues ens ho demostra. I a mi em fa recordar el meu esbalaïment infantil en escoltar dir a un zoòleg que quan va aparèixer l'espècie humana ja hi havia paneroles, i quan desaparegui l'espècie humana, seguirà havent-les.
|