| |
"HISTÒRIAS MÍNIMAS” DE CARLOS SORIN.
 dissabte 29/octubre/2011 - 07:07  560  2
Un dels viatges que em crida molt l’atenció fer és a la Patagònia. El meu pare, al final de la seva vida, creia que Catalunya no tenia cap futur i em proposava dos llocs per a emigrar: Canadà i la Patagònia. A Canadà hi va arribar a enviar una carta però li van contestar que jo hi podia anar sense cap problema però que ell era massa gran. I jo per la meva banda no he estat un home excessivament aventurer així que no vaig veure cap necessitat de tocar el dos de Catalunya.
Tampoc comparteixo el pessimisme de fons del meu pare, penso que un dia o altre Catalunya reaccionarà i també penso que si hi ha una bona entesa entre Occident el nostre nivell de vida pot continuar sent raonable.
No sé que és el que li devia cridar l’atenció al meu pare de La Patagònia. És un patrimoni tant extens i tant divers, tant poc poblat, que gairebé es pot dir que tot està per fer –perquè tampoc no hi ha gent per fer-ho i perquè les condicions climàtiques són tant difícils que qualsevol s’embolica – i que hom té la sensació que la presència humana, per sort pels altres éssers que l’habiten, sempre serà residual.
La visió que sovint tenim de La Patagònia són els glaciars, sobre tot el Pepito Moreno, dels seus pingüins i de les seves balenes. Però jo crec que paral.lelament a aquestes meravelles de la vida i de la bellesa hi ha uns paisatges immensos on l’home deu sentir la soledat d’una manera colpidora.
Malgrat que el títol de la pel.lícula ens parli d’històries mínimes, hom té la sensació que justament a La Patagònia cap història pot ser mínima. I menys en una pel.lícula en la que el paisatge patagà és tant omnipresent ( i no són justament els grans paisatges que van a veure els turistes famolencs de glaciars i balenes, sinó els quilòmetres i quilòmetres d’estepa i solitud).
Els personatges que fan via per la Patagònia Austral són tres: un vell que viu sota la tutela del seu fill, un home enamorat d’una clienta que li vol portar un pastís per al seu fill per tal d’impresionar-la i una noia que ha d’anar a participar en un concurs televisiu.
El vell –don Justo- fa el viatge fent autoestop perquè abans regentava un bar a la carretera i tots els caminers el coneixen i el van portant. Hom té la sensació que més que la bogeria d’un vell a la recerca d’un gos, ens trobem davant d’un home que sent que fins que no pagui una factura que té amb ell mateix no obtindrà la pau interior. En el seu viatge només troba gent que l’ajuda, gent empàtica que li ho faciliten tot i li ho fan més fàcil, com si l’home dugués una mena d’iman que obligués als que tracten amb ell a ser bons.
Si la història de Don Justo està revestida d’una solemnitat humanista, les peripècies de Roberto, el viatjant de comerç, circulen en el món de l’humor i l’ironia amable. Vol que una de les seves clientes s’enamori d’ell i creu que la millor manera d’aconseguir-ho és portar-li un gran pastís per l’aniversari del seu fill ( del fill de la clienta, que és vídua ). Primer demana que se’l facin molt espectacular i, a mesura que avança el viatge, li va trobant pegues i va demant a diferents pastissers que el corregeixin ( el pastís passa de ser un pastís normal a una bimba a una tortuga ).
Quan arriba el dia d resulta que Roberto veu entrar a casa la seva clienta abraçada d’un home. Roberto té un desengany enorme i esclafa el ditxós pastís en mil bocins. Després, al cab d’un temps, Roberto torna a veure la clienta de qui havia estat enamorat i aquesta li diu que el va estar esperant a la festa de l’aniversari del seu fill i que, com que no va venir, ho van celebrar ella, el seu germà i el seu fill i el convida per a l’aniversari d’ella.
L’espectador espera que el Roberto s’espavili abans de que arribi el dia, perquè no es veu perquè ha d’esperar a cap aniversari per a declarar-se, no?
La tercera protagonista és la María, una dona jove i pobre de solemnitat que viatja cap a San Julián per recollir un robot de cuina que li ha tocat. No té ni idea del que és això (jo, tampoc) i no té corrent per endollar-lo, però sent que per una vegada a la vida ha tingut un minut de glòria i no el vol deixar escapar. Al seu costat hi ha una altra concursant que té de tot i més però que vol justament el minut de glòria del que ha gaudit la María.
I embolcallat totes aquestes sensacions, tots aquests sentiments un paisatge gegantí que dóna a l’home la dimensió d’un grupet de formigues que en qualsevol moment es pot endur una ventada.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
