| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de musetta
|
|
| |
Simoncelli
 dimarts 25/octubre/2011 - 04:16  1224  6
Fins a quin punt som els amos de la nostra vida?. Fins a quin punt ens devem als que ens estimen?. La vida només és nostra, li dolgui a qui li dolgui. L'amor, de qualsevol tipus, sempre exigeix concessions i nosaltres les fem o no. Qui ens estima pateix quan som en perill però en tot cas és el seu problema. No podem castrar la voluntat de qui ens envolta amb els tradicionals xantatges emocionals. Qui ens estima ens demana sovint que deixem de fer coses que ens agraden perquè ell/a pateix.
La vida només és nostra, ni tant sols és de qui ens l'ha donada, encara que de vegades s'ho pensi. Som un producte de la natura, no som propietat de ningú.
Marco, has fet que la teva curta vida fos absolutament teva.
Bravo Sic!
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Peztit |
La vida és de nosaltres mateixos? ens pertany?
Thursday, October 27th 2011, 9:09 AM
A mi sempre m'ha fet gràcia l'expressió de "això és meu!" ahahahahah!
I ja no diem de la propia vida! ahahahahahahha!
No es pot ser propietari de res, sinó d'una forma facticia. En realitat no dominem massa tots els possibles factors que fan girar 180º l'existència.
D'altra banda, hi han homes i algunes dones que constantment tenen la necessitat d'expossar-s'hi: per exemple: Un alpinista de 8000 metres en amunt sap que les possibilitats de sobreviure a una tempesta a aquella altitut és molt precària, com ho és estar en una zona d'hipoxia mantinguda (a l'argot es diu "la zona de la mort"), o ser arollat per un allau dels quals se senten cada dos per tres amb un soroll esfereidor.
Existeix aquest tipus de personalitat, jo en conec molts, i no s'hi poden estar de planejar expedició rera expedició. Alguns són pares de familia, altres tenen professions ben respectables i no són ni molt menys uns caps esbojarrats.
La muntanya sedueix, molt, més fort de vegades que altres coses. Suposso que també passa amb altres àmbits, altres esports i professions.
El repte, és el que en crida d'una forma insoportable. I quan estem ficats en el perill encara hem de soportar la pressió i la culpa d'arriscar. I tot té les seves conseqüències.
Per exemple, heu vist 7 anys al tibet, oi? El que li va passar a Heimrich, el prota del Brad Pit, és que li cridava més la muntanya, que estar amb la seva dona mentre esperava el fill d'ells.....i ho va perdre tot, però finalment alguna cosa va recuperar, potser la pau amb sí mateix.
És difícil d'entendre, suposso que t'has de ficar a la pell de l'altre, i això jo no sé si ho sabem fer bé moltes vegades.
Però a mi em continua fent gràcia la sensació de domini i propietat de les nostres vides. Som només conseqüència de molts factors, res més. Si volem donar sentit a les coses, li podem donar el sentit artificial que voguem, I això ens ajuda a viure "tranquils", però per no tenir en compte l'espuneta que som cadascú de nosaltres, que en qualsevol moment, plas! adew.
Jo ho veig així.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
