|
GADAFI A AL-ANDALUS
dimarts 25/octubre/2011 - 11:40 449 1
A la primera década de l’any 2000 Gadafi deixà de preocupar-se pel panarabisme que considerà inviable i apostà pel panafricanisme. Això va significar que anés amunt i avall pel continent amb 400 escortes, 4 avions, 60 cotxes blindats i un arsenal sencer. Un visitan t amb qui més valia no quedar malament.
L’any 2007 Gadafi va visitar Al-Andalus, indret que pels à rabs ve a ser com el paradÃs perdut dels cristians. Es va fer instal.lar una jaima – les tendes de campanya que utilitzen els beduins al desert – amb totes les comoditats imaginables i més. Primer va anar a Sevilla per tal de resoldre uns quants negocis privats i després va anar a Madrid on va ser rebut amb totes els honors pels reis, el president del govern espanyol José Luis RodrÃguez Zapatero i pel batlle de Madrid Alberto Ruiz Gallardón.
Igual que havia fet a Sevilla també a Madrid s’instal.là a una jaima, tot i que aquesta està muntada dins del Palau del Pardo, que era el lloc que li havien cedit per tal que estiguès a cos de rei. Els reis d’Espanya li van muntar un immens dinar al Palau Reial i el batlle de Madrid li va donar les claus d’or de la ciutat. No cal dir que ara que Gadafi ha caigut, tots aquests que el rebien amb tots els honors tot i saber que era un dictador, ara miren cap a una altra banda com si les malifetes del tirà els hi vinguèssin de nou.
Amb la primavera à rab va començar la fi de Gadafi i de molts dels tirans que exerceixen un poder despòtic als països musulmans. És important destacar que aixà com la caiguda de Hassan Hussein fou derivada d’una intervenció dels USA, la caiguda dels tirans de Tunis, Egipte i LÃbia derivà de revoltes populars, que després reberen l’ajut de l’OTAN. I no deixa de ser interessant constatar que algun d’aquests tirans es declarava socialista i fins i tot era membre actiu de l’internacional socialista com Mubà rak.
Després de l’enderrocament dels règims dictatorials de Tunis i Egipte- països fronterers amb LÃbia i amb els que Gadafi havia tingut molta relació-, van començar els disturbis i les revoltes populars a TrÃpoli i a la resta del paÃs. Es reclamaven reformes en el sentit del respecte als drets humans i instauració de la democrà cia. Gadafi no va voler cedir ni un mil.lÃmetre del seu poder i va dir que perseguiria els revolucionaris per les clavegueres del paÃs fins a exterminar-los com a rates. Al final la cosa va anar al revès i fou Gadafi qui fou descobert i executat a una claveguera.
El maig del 2011 el fiscal en cap de la Cort Penal Internacional sol.licita als magistrats una ordre d’arrest i detenció de Gadafi i d’un dels seus fills per delictes contra la humanitat perpetrats contra els libis. Hom es pregunta com és possible que fins aquesta data ningú no moguès un dit contra Gadafi en aquestes esferes i perquè no es persegueixen delinqüents que actuen igual o pitjor que ell. El cas és que els magistrats và ren estar d’acord amb el fiscal i això va significar que tots els països del món mundial, en especial es signants del Tractat de Roma, havien de col.laborar en la seva detenció i entrega a la Cort Penal Internacional. I, a més, se li prohibia qualsevol viatge a l’exterior i se li congelaven tots els comptes bancaris.
Es de suposar, però, que Gadafi no haguès tingut masses problemes per a pagar en negre. I una miqueta més, doncs, i se’l haguès pogut detenir durant el seu viatge hispà nic. Ara seria interessant saber de que va parlar, per exemple, amb els reis espanyols, tan demòcrates ells.
El 22 d’agost d’enguany les tropes revolucionà ries, ajudades per l’OTAN, entren a TrÃpoli. La seva guà rdia personal s’entrega però ell surt per cames. L’endemà els revolucionaris prenen Bab-al-Azizia on estava situat el complexe residencial de la famÃlia Gadafi i on s’havien concentrat els darrers fidels que li quedaven. Els palaus foren saquejats i el poble indignat pogué comprovar el luxe extrem en el que vivia un home que tota la vida s’havia volgut fer passar per socialista.
Veient que Gadafi se’ls podia escapar els revolucionaris van fer la següent oferta als libis en general i al cercle de Gadafi en particular: un milió d’euros i el perdó per tots els crims cotmesos per a aquell que matès Gadafi o l’entregués viu als revolucionaris. Aquests diners sortirien d’una col.lecta feta entre els empresaris libis, que es veu que n’estaven fins els nassos del dictador.
El dictador fou assassinat el 20 d’octubre del 2011 a Sirte, la darrera ciutat gadafista en caure i a la que els revolucionaris han sotmès a uns durÃssims i llargs atacs. Es diu que era perseguit per un bombarder de l’OTAN quan es desplaçava en una caravanna. Fou feritt al clatell i a una cama. Es va amagar a una tuberÃa i en aquesta tuberÃa fou capturat i assassinat.
Després d’això el cadáver de Gadafi ha estat col.locat dins d’una nevera de carn i tots els que han volgut han pogut passar pel seu davant a escupir-li o a donar-li dues patades. És la diferència entre morir en el poder i morir vençut. Jo sempre m’he preguntat si les persones que fan més ostentació de ser favorables a una revolució no són aquelles que dos dies abans feien la pilota als que tenien el poder, es a dir, que tinc la sensació que hi ha una massa que, mani qui mani ella hi està al costat, com una comparsa de la història sense reclamar cap mena de protagonisme.
Deixant de banda la manca de llibertat, que és un crim imperdonable, Gadafi du sobre les seves espatlles més de 350 morts degut a represà lies polÃtiques. Jo dirÃa que tots plegats hem despertat massa tard, només quan els vents de la història ens han semblat favorables i quan ens ha convingut. No convindria, doncs, fer masses escarafalls.
|