Recordo que va ser el primer cop que anava al cine sola i va ser a Londres. En aquell temps a Londres al cine es podia fumar i menjar (sempre que no es fes soroll, és clar). La peli em va atrapar des del principi, jo mirava de fer-me la dura i no plorar.... Quan es va acabar i es van encendre els llums vaig veure que la parella de punks asseguts al costat meu estaven plorant com una magdalena!! aquella imatge em va donar que pensar..les aparences enganyen...curiosament em vaig quedar pensant en això i amb l'escena en que ell s'emprenya perque ella li vol cosir la roba.. després amb els anys hi he tornat a pensar molts cops..
I jo ahir que me la vaig posar pq estava xoof...................... i encara vaig plorar mes, és de les meves pelis preferides per pasar un mal moment. Dones!
I amb l'ignatxo totalment d'acord, a part de que la fotografia és brutal, la bso d'en John Barry és del millor que s'en va fer. El que no sé si sabeu és que aquesta peli està basada en el llibre autobiogràfic que l'escriptora Isak Dinessen (ara no sé si ho he escrit bé) va escriure sobre els seus anys a l'Àfrica... llibre que, certament us recomano.
La seqüència d'ells dos sobrevolant la sabana, amb un paisatge superb a sota, combinat amb la música..., malgrat la de vegades que l'he vist, encara m'emociona. (En aquesta sinopsi la seqüència que comento comença al minut 7,20.).
Tens tota la raó, la fotografia és excel·lent tant la més personal com la dels paisatges, just acabar de veure-la donen ganes de agafar un vol a Àfrica!! ^^