El meu cos perd consciència
dins de l'espai que l'envolta
-difuminant-se-.
Sóc l'arc que tensat s'acobla
-amb el seu dilema-
ancestralment a la fletxa
fins sentir
els seus gemecs primitius;
sóc la fletxa posseïda
tallant l'aire,
fluint en els corrents invisibles,
interseccionant plànols a l'espai,
deixant al seu pas un crit sord,
esmorteït,
tot sabent el camí el·líptic
d'esclavitud determinada;
sóc la fletxa alliberada per un impuls d'alè.
Les restes deixades permetran reiniciar
el meu cercle dins del centre trobat.
Sóc l'aire que impassible es deixa penetrar per la fletxa.
Vull ser la fletxa que no troba el cercle dins del centre i està condemnada, plaent condemna, a vagar indefinidament i amb llibertat per mons incògnits.
Tinc ànsia per conèixer aquests mons.
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't